Què veuen els cecs?

Una de les pràcti­ques més exem­plars de l'escola inclu­siva és l'experiència de córrer una estona amb una cadira de rodes. Tot­hom s'adona de seguida que no anem bé i que només superen els obs­ta­cles els espe­ci­a­lis­tes; en aquest cas, l'abne­gada per­sona impe­dida de cami­nar que sol riure's amb com­pli­ci­tat de la mala traça dels neòfits. No tan estesa com aquesta, però, també recorre els pas­sa­dis­sos de les nos­tres esco­les i ins­ti­tuts l'experiència d'anar d'un lloc a l'altre a les pal­pen­tes, pro­cu­rant de no topar amb gra­ons, bancs, extin­tors i por­tes traïdora­ment ober­tes. És ales­ho­res que el pro­fes­so­rat obert de mires (que és l'huma­nista) pot, faci ciències o lle­tres o edu­cació física, expli­car el sig­ni­fi­cat d'allò que aquests dies els paralímpics fan amb tots nosal­tres: demos­trar-nos que la plas­ti­ci­tat cere­bral és capaç de reor­ga­nit­zar les con­ne­xi­ons sinàpti­ques errònies o mal­me­ses, per tal de superar una difi­cul­tat o man­cança.

Pot sem­blar molt com­pli­cat, però per als des­cre­guts de mena la qüestió és força sen­zi­lla si posem en dubte que la distància més curta entre dos punts hagi de ser sem­pre la línia recta. Ho saben els espe­ci­a­lis­tes en neu­ro­robòtica i els inves­ti­ga­dors de l'Alz­hei­mer: com més desen­vo­lu­pada i tei­xida sigui una xarxa de canals de comu­ni­cació, més vies alter­na­ti­ves.

A través de la tele­visió, veure a Rio aquests dies com els cecs com­pe­tei­xen solidària­ment a fut­bol o en bici­cleta ens posa davant de la dis­jun­tiva de pre­gun­tar-nos si, bor­nis pagats de nosal­tres matei­xos, no veuen alguna cosa més que nosal­tres; perquè alguna cosa no devem haver après bé, si devem anar enda­vant amb una bena als ulls, amb tan­tes trom­pa­des.

Pot­ser és que hem de pas­sar de la dialèctica històrica hege­li­ana a la visió dels cecs per ado­nar-nos que el món, per anar bé, és millor enten­dre'l com el cer­vell que som que no pas com el pla­neta que posseïm.