El Déu

“Que sigui el que Déu vul­gui. O no.” Ja hem cele­brat la bri­llant pro­moció del Leganés, l'anunci en què un núvol amb for­mes de cele­bració messiànica s'ins­tal·la sobre Butar­que per donar la ben­vin­guda al Barça. La imatge i l'eslògan merei­xen premi per la seva capa­ci­tat de síntesi i enginy. Fa anys que el fut­bol és religió mono­te­ista, sense desig d'irre­verència. En el nou mil·lenni només imposa i mana Leo Messi. La resta és pro­pa­ganda interes­sada. De pas­sada, Leganés envi­ava un mis­satge per tocar el vora­viu del madri­disme tot­po­derós, entes­tat a situar el seu Sali­eri por­tuguès a l'altura de Mozart, el seu narcís d'inne­ga­bles con­di­ci­ons a l'inac­ces­si­ble nivell del millor fut­bo­lista que hagin cone­gut els temps. Al final, el bom­bar­deig agafa pro­por­ci­ons tan mas­si­ves que algun beneit podria arri­bar a dub­tar d'aquest autèntic dogma de fe del fut­bol, la religió que subs­ti­tu­eix les tra­di­ci­o­nals. En lloc d'avor­rir-nos amb la badada d'entrar en tan infan­til joc, hauríem de pro­jec­tar què serà de nosal­tres i de la nos­tra dèria quan l'ine­xo­ra­ble pas del temps mar­qui el seu dic­tat. Perquè, avui, gau­dim del joc en super­la­tiu gràcies al geni men­tre intuïm que el fut­bol ja no ens sabrà igual sense Ell, en majúscu­les.

I ja no és témer a la cata­lana en pro­jecció futura pel que pugui pas­sar en el club pre­si­dit per l'astre argentí. Direc­ta­ment, patim per no ser ja capaços de gau­dir, per no tro­bar mai més res que es pugui com­pa­rar a la bellesa i majes­tu­o­si­tat repar­tida aquests llargs anys pel Diví. Un dri­blatge, una finta, una pas­sada, un canvi de qua­ranta metres en corba et com­pensa amb escreix la inversió de noranta minuts del teu temps, la
il·lusió de l'expec­ta­tiva prèvia i poste­rior a cada reci­tal. Ahir, Ell va tor­nar a fer i des­fer, sense impor­tar la nova astra­ca­nada d'aquesta impròpia franja horària, tam­poc que el modest de torn sortís acce­le­rat i fos pesat com un tàvec. Ni tan sols el nou avís de Luis Enri­que amb un dibuix tàctic pen­sat per mare­jar els teòrics de pis­sarra. El tècnic sem­bla dis­po­sat a posar la gent de con­fiança encara que els faci patir a la banda, com Masc­he­rano i Rafinha, o pres­cin­deixi de pivot per sobre­car­re­gar de fun­ci­ons l'stak­ha­no­vista Raki­tic. Total, minúcies, comen­ta­ris a peu de pàgina, perquè Leo Messi va tor­nar a moure la batuta sobre un camp sem­brat de mines i ni vam repa­rar en el perill, embrui­xats per la dolça melo­dia que només Ell sap inter­pre­tar. La victòria con­tun­dent a Leganés pot ser entesa com un retorn a la nor­ma­li­tat, com recu­pe­rar la velo­ci­tat de cre­uer acos­tu­mada en espera de l'Atlético, eri­git en pri­mer exa­men exi­gent del curs. I com que el fut­bol és un estat d'ànim exten­si­ble dels fut­bo­lis­tes a la parròquia, man­tin­guem la fe men­tre sigui Messi al camp, fins i tot quan dosi­fica esforços o per­met becai­nes col·lec­ti­ves els últims qua­ranta minuts, com ahir, amb tot dat i beneït. És tenir Déu de la nos­tra part. En quinze minuts encar­ri­lava i a la mitja hora, feina des­pat­xada, ben acom­pa­nyat per aquest amic que s'ha bus­cat per assis­tent, el corcó d'en Luis Suárez, una altra bèstia com­pe­ti­tiva. La resta poden ser dub­tes, cabòries, dis­cus­si­ons o inter­pre­ta­ci­ons, però quan Ell s'hi posa, a callar tot­hom, que canta la Callas i demana silenci. És el que Déu vol i es fa la seva santa volun­tat. Quants anys fa que és així? Doncs a gau­dir dels que que­din. No cal res més.