Luis Enrique, l'intervencionista

Segu­ra­ment són molts els fac­tors que van impe­dir que Gerardo Mar­tino pogués tri­om­far diri­gint el pri­mer equip del FC Bar­ce­lona. Per exem­ple, sense cap mena de dubte, que no va saber impo­sar les seves idees a una plan­ti­lla que ho havia gua­nyat tot i que no se'l va aca­bar de creure mai. El tècnic argentí, fruit també dels motius de la seva pre­ci­pi­tada arri­bada, no es va veure amb prou for­ces per sac­se­jar l'equip en un moment en què ho neces­si­tava per seguir gua­nyant. Mar­tino no va ama­gar mai que tenia massa res­pecte pels seus juga­dors, ins­tal·lats al cim del fut­bol, i això el va fer per­dre auto­ri­tat entre el grup. I, lògica­ment, força per impo­sar algun dels can­vis que tenia pen­sats.

Can­sat després d'un any difícil, el seu lloc el va ocu­par Luis Enri­que, un entre­na­dor de caràcter a qui es va enco­ma­nar l'objec­tiu de tor­nar a alçar títols i de bus­car la fórmula de cap­gi­rar una mica el joc de l'equip sense per­dre l'essència ni la filo­so­fia blau­grana. “Sem­pre estem oberts a millo­rar. Sabem que hem d'evo­lu­ci­o­nar i no ser pre­vi­si­bles.” Pre­ci­sa­ment, aquest ha estat el seu gran repte des que va arri­bar al Barça ara fa tres anys. I se n'ha sor­tit amb èxit. Ja no només pels vuit títols de deu que ha acon­se­guit, sinó perquè ha cons­truït un equip que sense aban­do­nar del tot el joc de pos­sessió té altres vari­ants i fa un fut­bol més directe per apro­fi­tar el poten­cial del tri­dent. S'ha par­lat molt que a Leganés uti­litzés un 3-4-3, però ja l'havia posat en pràctica en la Cham­pi­ons con­tra el PSG. A l'inici, alguns d'aquests can­vis li van com­por­tar crítiques, algu­nes de meres­cu­des, però aques­tes han anat des­a­pa­rei­xent amb el pas del temps.

Al marge de qüesti­ons tàcti­ques, Luis Enri­que és un tècnic inter­ven­ci­o­nista en tot el que fa referència a la gestió de l'equip. Ferm defen­sor de les rota­ci­ons, enguany les està por­tant al límit, fins al punt que aquesta tem­po­rada tots els fut­bo­lis­tes ja han estat titu­lars amb l'excepció de Jordi Masip. Seva ha estat la decisió de con­fiar en Sergi Roberto com a late­ral dret, una recon­versió que l'ha dut a ser titu­lar al Barça i inter­na­ci­o­nal abso­lut. L'asturià no és gaire amant de les jerar­quies, tot i que té molt clar que el líder de l'equip al camp és Leo Messi i que del grup ho és ell. Pre­ci­sa­ment, el fet que no es casi amb ningú fa que no tin­gui el més mínim pro­blema a no fer jugar deter­mi­nats fut­bo­lis­tes si aquests no s'ho tre­ba­llen en els entre­na­ments i al ter­reny de joc. Encara que aquests hagin cos­tat una bona quan­ti­tat de diners, com és el cas d'Aleix Vidal, amb qui no acaba d'estar del tot satis­fet i sobre qui, si no can­via radi­cal­ment, el club haurà de pren­dre alguna decisió.

En la seva ter­cera tem­po­rada, a Luis Enri­que se'l veu amb moltíssima moti­vació i amb una gran con­fiança en la seva plan­ti­lla. Con­vençut que si tots fan el que toca, el FC Bar­ce­lona està en per­fec­tes con­di­ci­ons per tor­nar a viure una tem­po­rada excep­ci­o­nal.