Pinzellades
Els noranta minuts de qualsevol matx, i més encara si és del Barça, rendeixen una barbaritat, com si fossin oli d'oliva. Temps per donar mil tombs i generar igual nombre de cabòries. Per començar, Messi és la sal de la terra en aquest joc, el trobes a faltar malgrat l'aparatositat del 0-5 final. L'Sporting, pobret, no dóna per a gaire, pertany al nombrós carro del peix de primera, el grapat que justifica l'any si no baixen. Tot i així, mentre dura la intensitat i les cames, planteja el típic matx que aguanta ferm mentre impera el 0-0 inicial i es desmunta així que els blaugrana marquen el primer. Ahir, aquest període durà 28 minuts, el lapse suficient per certificar la certesa que termes com rotacions o fons d'armari queden preciosos en teoria, però mancats de traducció pràctica. Contra els modestos en fas prou posant tres o quatre figures, sense fantasmades. Altra cosa és que vulguis setze o disset titulars de rendiment similar, objectiu per al qual la tropa sense lloc a l'onze de gala encara ha de menjar un bon grapat de sopes. Quan s'obre la llauna, gràfic eufemisme, comences una altra novel·la. Guanyes el munt de confiança que comença a fer forat en els rivals i ja deixen d'importar les cantades del gèlid Ter Stegen o les empatollades d'en Mathieu amb la pilota als peus. Dóna-la a Suárez i resoldrà en el primer xut a porta mentre Amorebieta, el saginer de torn ahir, busca turmells amb fal·lera.
A partir del còmode 0-2, la sensació d'una altra jornada d'avorrida rutina a l'oficina. Aleshores et planteges quan començarà l'habitual migdiada, sota la imperativa excusa d'un altre compromís dimecres. Fins i tot, caus en el sacrilegi d'algun badall perquè, en efecte, s'ha acabat allò d'encisar en complet recital i traure a passejar el repertori sencer, tal com estàvem malacostumats. Ara, un parell de cançons d'èxit a cada concert, i bona nit i tapa't, que continua la gira. T'has d'entretenir amb màsters particulars, com el de Piqué a El Molinón mostrant el que s'espera d'un central o la confirmació que Sergi Roberto és una joia en el seu carril, virtuós de les superioritats, les assistències i centrades amb criteri. Fins i tot, sobra temps per sospitar que Luis Enrique no vol fer sang
ni del seu amic Abelardo ni dels paisans quan treu Busquets de l'escenari en decisió que fa pensar en un vaixell ancorat que lleva el plom i queda, per lògica, a mercè d'unes ones que, en aquest cas, mai foren ni marejol advers. Va sortir Douglas perquè el Barça li paga la fitxa, l'ha d'amortitzar, i de cop, en superioritat, se succeïren detalls en cascada.
Sí, Alcácer és un senyor rematador de primeres, virtut no gaire difosa entre els del seu ofici. Sí, Denis Suárez té una classe que no se l'acaba. I sí, gent com Neymar, sense ser Messi, té nivell suficient per marcar-se un hat-trick, o quasi, en deu minuts mentre fa amistat amb el tal Amorebieta, que amb la cara i la mirada ja pagava. No arribaràs pas a cap conclusió rotunda, a dictar càtedra amb res, però què vols quan acabes 0-5 amb la sensació d'haver estalviat benzina per quan convingui. No hi era Messi; tampoc calia, francament. Tampoc, que Neymar o Suárez fessin el literari “pas endavant”. Pinzellades en els hàbits habituals quan al davant no trobes rèplica.