DIU­MENGE 25.

Pal­mer tenia totes con­di­ci­ons per ser el clàssic heroi ame­ricà, sobre­tot perquè es va fer a ell mateix. Nas­cut en una família modesta, el seu pare era cui­da­dor del camp del seu poble, Latrobe, i li va ino­cu­lar el verí del golf. El seu fill, però, el va desen­vo­lu­par d'una manera mai vista. Era un huracà amb pals de golf a les mans. Apas­si­o­nat, amant del risc, per a ell cada recor­re­gut en qual­se­vol camp era un tot o res. I molt sovint era tot. De seguida, sobre­tot des que va gua­nyar el seu pri­mer Mas­ters d'Augusta el 1958, va tenir una legió de segui­dors. Una cort ren­dida al seu estil que li va impo­sar el sobre­nom de The King. “Sem­pre vaig con­nec­tar amb la gent: va amb el caràcter de cadascú”, deia. Aque­lla massa enfer­vo­rida en aquell esport mino­ri­tari va cri­dar l'atenció dels mit­jans de comu­ni­cació, i la tele­visió va arri­bar al golf per no mar­xar-ne mai més. I amb la tele­visió els patro­ci­na­dors es van mul­ti­pli­car. I el golf és el que és per tot el que va pas­sar en els anys sei­xanta.

El que li fal­tava a Pal­mer i al golf només era un anta­go­nista. I va aparèixer. Jack Nick­laus, deu anys més jove, va ser el seu gran rival de l'època. El va superar i tot, i es va con­ver­tir en el juga­dor més gran de la història, amb 18 majors, qua­tre més que Tiger Woods. La riva­li­tat Pal­mer-Nick­laus (amb Gary Player de ter­cer en discòrdia)va ser afer­ris­sada, però cava­lle­rosa. Sobre­tot un cop reti­rats. El pit­jor no era la relació entre ells, sinó l'acti­tud de la legió de fanàtics de Pal­mer. “En tot cas, vaig haver de defen­sar-me de segui­dors seus, però mai d'ell”, va dir Nick­laus, que també deia: “Arnie va treure el golf de la depressió. El va por­tar a la moder­ni­tat, hi va fer entrar la tele­visió i el golf ja no va ser mai més el que era.” Que l'Os Dau­rat superés The King no va supo­sar que l'apartés de l'Olimp. Hi van con­ti­nuar tots dos. Nick­laus, com el més gran. Pal­mer, com el més esti­mat.

La lle­genda de Pal­mer mai es va apa­gar perquè tot el que li havia donat al golf ho va tor­nar al golf i a la soci­e­tat. L'hos­pi­tal infan­til que va crear a Bay Hill és la joia de la seva corona, però no l'única. Pal­mer va ser sem­pre cons­ci­ent del seu paper: “La meva vida és el golf. Tot ho dec al golf.” I quan li pre­gun­ta­ven quina era la qua­li­tat més impor­tant per a un juga­dor de golf tenia molt clara la res­posta: “Ser un gent­le­man.” Com ell.