Detalls
La situació d'Aleix Vidal recorda aquells jugadors de temps no tan pretèrits que arribaven al Barça i tot els quedava gros. El club, la samarreta i, sobretot, la immensa pressió que comporta. Empetitien per sistema, els pobres, i s'ensorraven sota l'exigència d'un públic al límit de l'atac de nervis, fart de no estar mai a l'altura. Si no rendien, el culer es venjava cruelment del cost i expectatives. Convertia les víctimes en dianes de la seva frustració constant i les deixava com un drap brut. Tal com sortien del Camp Nou, ja no tornaven a aixecar el cap. En el cas del noi de Puigpelat, no cal culpabilitzar. Simplement, recordarem que l'evolució del futbol professional a l'elit facilita un grapat de recursos a jugador, equip tècnic i entitat per evitar que el cas arribi a extrems. Ja que resulta impossible amagar l'evidència d'un futbolista no convocat, en el qual l'entrenador no confia, seria convenient certa mà esquerra i traure el focus de l'aparador per evitar que el cèsar de l'opinió pública abaixi el polze de manera irremeiable contra aquell que, en teoria, no està a l'altura. Tampoc es tracta de limitar la qüestió a l'amortització del fitxatge o usar-lo com a bescanvi. Seria desitjable una mica de seny i alternatives, tot i que sembli utòpic demanar-ho d'un món tan insensible.
De totes maneres, amb l'excusa d'Aleix hi ha dues derivades que generen escassa atenció. La primera, curiosa, consisteix en el fet que ningú parla de luchades com a terme despectiu per qualificar les ocurrències d'un cabut entrenador sense temps de provar experiments en la intimitat dels entrenaments i que, per culpa del vertiginós calendari, les fa sovint de l'alçada d'un campanar quan toca rigorosa competició. Abans, les cruyffades i les guardiolades sorgien de seguida quan els de sempre volien estomacar de valent tal parella de versos lliures, entestats a ignorar els seus dictats. Com que no en feien cas, els passaven així la factura. Ara, en canvi, Luis Enrique gaudeix d'una sorprenent patent de cors. Ens limitarem a qualificar-ho de situació sobtant, sense carregar tintes. I segona, en futura projecció, quan comencin a retirar-se aquells estendards parits a la Masia, apreciarem de veritat la seva categoria en matèria d'intangibles. Si els gestors continuen decidits a importar talent i apostar per gent de fora incorporada a cop de talonari, quan toqui el dos aquesta generació fornejada a casa s'emportaran amb ells les últimes restes de compromís, amor a l'escut, resistència a les fatalitats i responsabilitat de portar una samarreta que mai de la vida sentiran ni representaran igual els vinguts de fora, el denominat fons d'armari de temps actual, cridat, en teoria, a oferir relleu quan manquin les peces vitals d'avui. A més, el sistema no aguantarà econòmicament. Ens trobarem el fruit i la cara factura de les actuals decisions, aquesta desídia a l'hora d'esprémer suc i talent dels alumnes propis, els únics que han après durant anys com traure les castanyes del foc a partir de l'aplicació d'un sistema dominat a cegues. No es pot abandonar Aleix, ni aplaudir per sistema Luis Enrique ni recórrer al talonari com a únic remei. Aquesta dèria per atendre només la immediatesa fa témer un Barça orfe de sentit a mitjà i a llarg termini, quan el model d'èxit sigui un boirós record del passat.