Jo al cap tinc un altre arti­cle, que res­tarà de moment ama­gat com ho és encara l'homo­se­xu­a­li­tat en el món del fut­bol, però n'escriuré un a propòsit del par­tit del Barça con­tra el Celta, que, de nou, va mos­trar la fra­gi­li­tat d'un equip que –no sé per què els bar­ce­lo­nis­tes ens ho pensàvem– havia de resol­dre tots els dub­tes sobre la plan­ti­lla. Dic a propòsit sense voler insis­tir en una fra­gi­li­tat que, de fet, fins i tot és con­subs­tan­cial als equips més pode­ro­sos, entre els quals el Barça, però també aquest Madrid que empata i que fa que Cris­ti­ano Ronaldo s'empre­nyi. El tema que se'm va impo­sant em fa expli­car prèvia­ment que, encara que em posi encara més ner­vi­osa i que hi esti­gui forçada per les cir­cumstàncies, puc sen­tir una emoció espe­cial quan segueixo els par­tits de fut­bol per la ràdio. Pot­ser és perquè no els veig, però, com tan­tes altres coses, aquesta emoció s'ori­gina en la infan­tesa: aquells par­tits que, rela­tius a la tem­po­rada en què Johan Cruyff va afa­vo­rir la con­questa d'una lliga ina­bas­ta­ble durant catorze anys tristíssims, van fer que jo sigui una bar­ce­lo­nista per sem­pre.

Durant molt de temps, els par­tits de fut­bol van con­ti­nuar sent majo­ritària­ment invi­si­bles, de manera que, onze anys més tard de la lliga gua­nyada amb l'apor­tació clau de Cruyff, vaig sen­tir en directe com Josep Maria Puyal va cri­dar “Urruti, t'estimo!” després que el por­ter parés aquell penal que l'àrbi­tre Sánchez Armi­nio es va inven­tar a l'estadi del Valla­do­lid: recordo aquell diu­menge de pri­ma­vera a la glo­ri­eta d'un pis de l'Eixam­ple i, havent dei­xat d'estu­diar dues hores men­tre escoltàvem la retrans­missió del par­tit, les abraçades amb la meva amiga Roser per fes­te­jar la nova lliga del Barça.

Pas­sat el temps, no can­vio la veu dels locu­tors tele­vi­sius pels radiofònics, però segueixo alguns par­tits del Barça per la ràdio perquè coin­ci­deix que viatjo en cotxe. He de con­fes­sar que no vaig recor­dar que el Barça jugava amb el Celta fins que, pas­sat i pagat l'últim tram de l'auto­pista en direcció a Bar­ce­lona, em vaig ado­nar que eren dos quarts d'onze de la nit. Vaig sin­to­nit­zar Cata­lu­nya Ràdio i em vaig assa­ben­tar que el Barça per­dia 4 a 3. Fal­ta­ven cinc minuts perquè el par­tit s'acabés i Puyal insis­tia que el Barça, empès per Piqué –con­ver­tit defi­ni­ti­va­ment en l'hereu de Puyol–, bus­ca­ria com a mínim l'empat. Vaig deduir que el Barça havia jugat fatal durant una part del par­tit. Que­dava clar que havia pogut remun­tar un resul­tat clara­ment advers, però que una errada del por­ter superb ho havia posat molt difícil. Ales­ho­res vaig sen­tir unes parau­les rei­te­ra­des que em van fer mal a les ore­lles i que deien que el Barça pot­ser per­dria, però que, almenys, havia demos­trat amor propi i orgull. Sé que encara hi ha parau­les molt pit­jors que comen­cen apel·lant al que ano­me­nen hombría, però desitjo que el Barça gua­nyi d'una altra manera: de fet, ni tan sols n'hi ha prou amb l'amor propi i l'orgull.