El 17 d'octu­bre del 1986, ara fa trenta anys, Bar­ce­lona va ser esco­llida seu dels XXV Jocs Olímpics. Després de tres intents fallits, es donava com­pli­ment a “la inqui­e­tud espor­tiva de Bar­ce­lona i el jus­ti­fi­cat desig d'orga­nit­zar uns Jocs Olímpics” que el baró de Cou­ber­tin va detec­tar l'any 1926 en la seva visita a la Ciu­tat Com­tal. Una set­mana després d'aquesta elecció, Vázquez Mon­talbán ja pre­veia el con­flicte polític que es pro­dui­ria entre el naci­o­na­lisme espa­nyol i el català. Un repre­sen­tant de l'Estat va apro­fi­tar per recor­dar que, a més de coin­ci­dir els Jocs amb la cele­bració del cinquè cen­te­nari del des­co­bri­ment d'Amèrica, també es com­me­mo­ra­rien els cinc-cents anys de la con­questa de Gra­nada, una fita deci­siva en el procés de la Uni­tat d'Espa­nya (“1992”, a El País, 1986).

En veure la trista actu­ació dels atle­tes espa­nyols en els Jocs de Seül (1988), Mon­talbán va tras­lla­dar la seva pre­o­cu­pació del ter­reny polític a l'espor­tiu. En qua­tre anys no veia pos­si­ble acon­se­guir una for­nada d'espor­tis­tes en dis­po­sició de gua­nyar meda­lles a Bar­ce­lona. Per això, lamen­tava que al pro­jecte olímpic li manqués una pla­ni­fi­cació, pen­dent des de feia qua­ranta anys, ori­en­tada a la for­mació d'una gene­ració d'espor­tis­tes pre­pa­rats per com­pe­tir en els nos­tres Jocs, sense depen­dre de la sob­tada apa­rició d'un geni en alguna espe­ci­a­li­tat (“Hacen falta flo­res en el culo”, a Interviú, 1988).

Atès que el pres­tigi dels estats depèn dels resul­tats en les com­pe­ti­ci­ons olímpi­ques, Mon­talbán sug­ge­ria, amb el seu pro­vo­ca­tiu sen­tit de l'humor, “pre­pa­rar una sub­o­limpíada d'esports autonòmics i locals per no fer el ridícul” (“El motel olímpico”, a El País, 1988). Es volia estal­viar el retorn de l'insu­por­ta­ble clima de der­rota naci­o­nal com el produït per la pèrdua de Cuba el 1898 (“Bar­ce­lona 92”, a El País, 1988). Els seus escrits tras­pu­a­ven un cert pes­si­misme que era com­par­tit pel mateix Pas­qual Mara­gall, cons­ci­ent de l'ine­vi­ta­ble fracàs de l'esport espa­nyol a Bar­ce­lona (“Ten­ga­mos la fiesta en paz”, a El País, 1988).

La presència de l'alcalde a Xan­gai per reco­llir la ban­dera olímpica va posar al des­co­bert els pri­mers entre­bancs. Men­tre la cons­trucció de les ins­tal·laci­ons espor­ti­ves estava garan­tida per l'Ajun­ta­ment, les infra­es­truc­tu­res depe­nien d'un pacte entre el govern cen­tral i la Gene­ra­li­tat. Vázquez Mon­talbán es pre­gun­tava qui seria l'artífex d'aquesta ope­ració urbanística i pro­po­sava apro­fi­tar “els ins­tru­ments democràtics i par­ti­ci­pa­tius de fis­ca­lit­zació” per tal d'evi­tar la con­so­li­dació “irre­ver­si­ble” d'un patri­moni que ante­posés “la mate­ri­a­li­tat de la fina­li­tat a la mora­li­tat dels mit­jans” (“Men­saje desde Shang­hai”, a El País, 1988).

Les des­a­vi­nen­ces entre Mara­gall i Pujol van fer necessària la par­ti­ci­pació d'inver­sors pri­vats per poder tenir enlles­ti­des les obres per als Jocs. Per això, Mon­talbán es lamen­tava d'haver dei­xat pas­sar l'opor­tu­ni­tat de dis­se­nyar un pla de crei­xe­ment urbanístic democràtic que evités “la cre­ació de zones de pri­vi­legi inver­sor i aug­mentés les diferències nord-sud i cen­tre-perifèria”. Segons ell, l'alcalde havia d'arti­cu­lar un pacte entre totes les for­ces polítiques per entu­si­as­mar la ciu­ta­da­nia amb el nou pro­jecte (“El pacto olímpico”, a El País, 1989).

La con­fron­tació entre el naci­o­na­lisme espa­nyol i català va rea­parèixer amb la xiu­lada al rei Joan Car­les durant la inau­gu­ració de l'Estadi Olímpic. Davant la reacció patriòtica esta­tal, ofesa pel greuge monàrquic sofert, Mon­talbán va con­si­de­rar que aquesta expressió democràtica no s'havia d'inter­pre­tar només com una expressió de l'inde­pen­den­tisme català, sinó més aviat com el crit per la frus­tració d'una joven­tut sense gai­res pers­pec­ti­ves de futur (“Los reyes tie­nen espalda”, a Interviú, 1989). Dos anys després, la mani­pu­lació política de la con­vo­catòria olímpica va donar lloc a un fet insòlit en democràcia. Les auto­ri­tats muni­ci­pals de Valla­do­lid, sota la pressió de grups d'extrema dreta, van decli­nar en l'últim moment la invi­tació que havien fet a Pas­qual Mara­gall per fer el pregó de les fes­tes. Vázquez Mon­talbán se'n feia creus en veure com les parau­les auto­de­ter­mi­nació i inde­pen­den­tisme cons­tituïen un atemp­tat con­tra la uni­tat d'Espa­nya i, en canvi, el veto a un polític català no ho era (“Mara­gall y el «síndrome Míchel»”, a El País, 1991).

Com a bon intel·lec­tual com­promès, l'escrip­tor bar­ce­loní va seguir amb molta atenció la cons­trucció de les infra­es­truc­tu­res rela­ci­o­na­des amb l'esde­ve­ni­ment olímpic. Una de les que va sus­ci­tar més debat va ser la comu­ni­cació de l'Ane­lla Olímpica de Montjuïc amb la resta de la ciu­tat. Fins i tot es va plan­te­jar fer-hi arri­bar el metro, però sense acon­se­guir prou con­sens polític. Vázquez Mon­talbán, acu­sat sovint de prac­ti­car la crítica sense fer pro­pos­tes, va apor­tar al debat una idea força ori­gi­nal: ins­tal·lar unes esca­les mecàniques com les d'El Corte Inglés (“El monte cal­va­rio olímpico”, a El País, 1991). Curi­o­sa­ment, aquesta va ser la solució que final­ment va adop­tar el con­sis­tori bar­ce­loní.