“«Yo soy español, español, español!»”

En el con­vit d'un casa­ment cele­brat a una ciu­tat ibèrica on bona part dels comen­sals igno­ren els tex­tos de Larra, un gavià amb anhel de tes­ti­fi­car la seva hete­ro­se­xu­a­li­tat espa­nyola, m'etziba entre con­vi­dats vin­guts d'aquesta pàtria on el sol s'ha post per no tor­nar, si havia cele­brat el gol d'Ini­esta con­tra Holanda. Pre­gunta trampa amb dues hipotètiques res­pos­tes que inclo­uen seguir bui­dant el llo­bre­gant amb ordre i cau­tela. En pri­mer lloc, puc treure la bèstia del català fas­ti­gue­jat de fer peda­go­gia a cavernícoles d'iPhone, i rea­fir­mar que el gol de Stam­ford Brigde va ser el més cele­brat de la història moderna del bar­ce­lo­nisme; però si el meu cos­tat cristià domina la meva ira, puc arri­bar a reconèixer la veri­tat tot espe­rant que el tro­glo­dita amb gomina desen­terri el gris dins l'amal­gama dels seus colors mani­queus: Espa­nya va ser millor i havia de gua­nyar pel bé del fut­bol. Així de sen­zill. A més, podria ador­nar les dues res­pos­tes amb l'apunt d'un país cul­tu­ral­ment sub­desen­vo­lu­pat en tant que els èxits del fut­bol eren motiu per no par­lar de catàstro­fes econòmiques i soci­als. Si he d'aban­do­nar el llo­bre­gant sem­pre és millor morir matant.

Final­ment, per allò d'home­nat­jar en Xiri­nachs, el Fos­sar de les More­res, i l'ebri­e­tat d'en Pla, escu­llo la pri­mera opció i el comen­sal del braç en alt vomita una al·lego­ria dels geni­tals feme­nins, i allà, penso amb la deter­mi­nació d'en Piqué d'enviar-los al Pere­jil perquè topin amb un ene­mic que els ajudi a refer la seva iden­ti­tat mal­mesa. I és que, Gerard, hi ha una part d'aquesta Espa­nya que no et mereix, un país que faria fora Una­muno, Larra, Mac­hado, Valle Inclán, Lorca, Gil de Biedma, Martín San­tos i Cadalso, perquè, al cap i a la fi, no es tracta de si ets català, basc, madri­leny o extre­meny, sinó de si com­par­tei­xes la seva visió d'Homo erec­tus que ha sor­tit d'Ata­pu­erca per bus­car una feme­lla amb qui copu­lar i, un cop satis­fet, torna al seu cau fosc on resi­deix sol amb la seva parca veri­tat. Ja ho canta Sabina quan ver­si­ona Fran­cesco de Gre­gori: “Máter España, quién te ha robado el siglo XXI?” La pre­gunta, evi­dent­ment, és retòrica.