La síndrome del davanter amb mala sort

Cada cop que Paco Alcácer té una opor­tu­ni­tat em ve al cap Meho Kodro, un juga­dor bosnià que va mili­tar al Barça en la tem­po­rada 1995/1996. Hi va ater­rar pro­ce­dent de la Real Soci­e­tat. Era un davan­ter cen­tre clàssic que amb l'equip basc es va fer un tip de fer gols. Al Barça no hi havia manera, amb una ratxa des­gra­ci­ada de pals i tra­ves­sers. El llis­tat de juga­dors que han tri­om­fat en altres clubs i que aquí no han ren­dit al nivell de les expec­ta­ti­ves és llarg. Mark Hugues, per exem­ple. Un altre que tenia gol i que aquí no es va adap­tar. La nòmina seria extensa, però em refe­reixo a aquells que abans ja havien cons­ta­tat en altres equips la seva vàlua. Excloc, per tant, els Roc­hem­back i com­pa­nyia que no fa tants anys van cos­tar un ull de la cara sense haver demos­trat gran cosa ni abans, ni durant, ni després. Des­gra­nar els juga­dors aca­bats que ens va enco­lo­mar a preu d'or l'Arse­nal reque­ri­ria un capítol a part.

No és un pro­blema només nos­tre. És uni­ver­sal. Un dels meus ídols era el gal·lès Ian Rush, gole­ja­dor de tècnica exqui­sida que al Liver­pool gloriós va mar­car una època. Va anar a petar al Juven­tus i va fra­cas­sar perquè no es va adap­tar al joc gar­repa de la lliga transal­pina, acos­tu­mat com estava al con­cepte més ata­cant de la lliga anglesa.

Dis­sabte con­tra el Depor­tivo, Alcácer va jugar tota la segona part subs­ti­tuint Luis Suárez i va ren­dir prou bé, tot i que segueix bara­llat amb el gol. Un pal, un xut a boca de canó que el por­ter rival es va tro­bar i un dar­rer xut que va mar­xar a fora per molt poc –la cama del defensa el va obs­ta­cu­lit­zar–el van des­es­pe­rar. Es merei­xia almenys un gol. Va tre­ba­llar, va gene­rar espais i va saber estar al lloc ade­quat per aca­bar les juga­des, tot i que, cer­ta­ment, va estar un altre cop de pega. Els gole­ja­dors tenen rat­xes. És un tòpic, però també una rea­li­tat pal­pa­ble. El mateix Suárez, el millor del món en el seu gènere, també falla gols increïbles i després sorprèn amb acci­ons espec­ta­cu­lars com el ves­tit a mida que li va fer al cen­tral del Depor­tivo, que va come­tre el pecat de dei­xar-li rebre una pilota neta dins de l'àrea. Com­pa­rar Alcácer, que té 22 anys i tot just comença, amb Suárez, recon­sa­grat, seria un error. Per al de Tor­rent, tenir al davant un titu­lar de tanta qua­li­tat és un pro­blema quant a minuts, però també el des­car­rega de pressió en la seva etapa ini­cial i l'alli­bera de pressió mediàtica perquè, de moment, la seva mala ratxa es per­cep com una anècdota. Mal­grat això, és lògica la seva ofus­cació i és nor­mal i bo que s'empre­nyi i male­eixi. Con­viure amb Suárez també li per­met apren­dre del mes­tre de mes­tres de l'àrea. Amunt, valencià!