La pissarra

El casus belli amb Aleix Vidal comença a can­sar, però encara ofe­reix atrac­ti­ves deri­va­des. Tant se val que el noi es trobi cada cop més sol en la defensa pròpia. Ara ja és clar exem­ple de com es pre­nen deci­si­ons sense sos­pe­sar gaire els ris­cos que com­por­ten. Haver llançat la tova­llola de manera impròpia en un juga­dor d'elit exo­nera de cul­pa­bi­li­tat Luis Enri­que men­tre obre altres lec­tu­res. Hem pas­sat pan­ta­lla i no sabem si la falta de late­rals drets, greu errada de pla­ni­fi­cació, genera aquests pecu­li­ars expe­ri­ments a la pis­sarra o és que, real­ment, l'equip tècnic intenta tro­bar fórmu­les per evi­tar que els rivals pren­guin el número a l'onze de gala, supo­sa­da­ment pre­vi­si­ble. Per tant, neu­tra­lit­za­ble. Abun­den els teòrics dels espais, els defen­sors de mil i un esque­mes de boca que com­pli­quen el joc, encara clara­ment infan­til.

Al Barça dels últims temps, tot es resu­meix de manera prou sen­zi­lla, mal­grat que ho ves­tei­xin amb gran vari­e­tat d'anàlisis pom­po­ses i gran­di­loqüents. Hi ha certs fut­bo­lis­tes, pocs i cone­guts, que aguan­ten la bas­tida en les diver­ses línies i la fórmula con­sis­teix, bàsica­ment, a por­tar la pilota amunt, en con­di­ci­ons dig­nes per acon­se­guir que resol­guin les tres vedet­tes. S'ha aca­bat el bròquil, ves­tiu l'evidència com millor desit­geu. Les rota­ci­ons només obe­ei­xen a tenir des­can­sa­des les peces clau quan arribi el moment deci­siu de la tem­po­rada. Dei­xem-nos, doncs, de romanços. Ja que ens hem entre­gat en cos i ànima a la pura praxi del peix al cove, fa de mal dir que s'ha per­dut pel camí el sen­tit estètic, la bellesa acos­tu­mada en l'estil. Se'ns dirà nostàlgics si recor­dem com rodava la pilota en com­pa­ració a com roda ara. Ningú advoca ja per aquesta mena d'avor­ri­des cabòries, de la mateixa manera que, en el cas d'Aleix, ningú dema­narà satis­fac­ci­ons o res­pon­sa­bi­li­tats a l'encar­re­gat de fit­xar-lo per una res­pec­ta­ble quan­ti­tat quan, supo­sem, ja devia mos­trar la per­so­na­li­tat poc madura que l'acaba d'ensor­rar. Esbor­ra­ran les pet­ja­des d'aquest reforç en temps elec­to­ral, rea­li­tat per a una ges­tora no gaire ètica a petició de la direc­tiva dimis­sionària. Ja s'encar­re­ga­ran d'esca­po­lir-se del tri­pi­joc sense esgar­ra­pa­des. Poc els cos­tava saber a qui fit­xa­ven, si merei­xia o no taqui­lla al ves­ti­dor de l'estadi, que aquí no par­lem de cap meló per obrir.

Par­lant de pis­sar­res i de l'espe­rit gens com­pli­cat del fut­bol, un centímetre, un cop de sort, qual­se­vol detall o fotesa revi­farà a par­tir de dime­cres la ja eterna bata­lla entre aquells que el cano­nit­zen i els entes­tats a demo­nit­zar-lo. A Pep Guar­di­ola, és clar, per­so­natge que arros­se­garà eter­na­ment amors incon­di­ci­o­nals i tírries incom­pren­si­bles que esca­pen a la raó. Una altra dinàmica que resulta mor­tal­ment tedi­osa. Bàsica­ment, per viure en un país petit i saber quins interes­sos guien cadascú. En espe­cial, el per­so­nal de la trin­xera detrac­tora.

Com que tot és tan sim­ple, Messi ha tor­nat a jugar. O sigui, ha sor­tit el sol que dina­mita les cabòries tàcti­ques i els desit­jos de com­pli­car cer­te­ses pla­ne­res. Per molta teo­ria que vul­guis posar pel mig, tot es resu­meix que l'argentí con­tinuï fent la seva santa volun­tat. Mínima­ment acom­pa­nyat, si pot ser. Si és així, ja podem pres­cin­dir d'Aleix, de rota­ci­ons, de pis­sar­res, de mil vari­ants tàcti­ques i de tot allò super­flu que el fut­bol arros­sega per pura inèrcia.