El casus belli amb Aleix Vidal comença a cansar, però encara ofereix atractives derivades. Tant se val que el noi es trobi cada cop més sol en la defensa pròpia. Ara ja és clar exemple de com es prenen decisions sense sospesar gaire els riscos que comporten. Haver llançat la tovallola de manera impròpia en un jugador d'elit exonera de culpabilitat Luis Enrique mentre obre altres lectures. Hem passat pantalla i no sabem si la falta de laterals drets, greu errada de planificació, genera aquests peculiars experiments a la pissarra o és que, realment, l'equip tècnic intenta trobar fórmules per evitar que els rivals prenguin el número a l'onze de gala, suposadament previsible. Per tant, neutralitzable. Abunden els teòrics dels espais, els defensors de mil i un esquemes de boca que compliquen el joc, encara clarament infantil.

Al Barça dels últims temps, tot es resumeix de manera prou senzilla, malgrat que ho vesteixin amb gran varietat d'anàlisis pomposes i grandiloqüents. Hi ha certs futbolistes, pocs i coneguts, que aguanten la bastida en les diverses línies i la fórmula consisteix, bàsicament, a portar la pilota amunt, en condicions dignes per aconseguir que resolguin les tres vedettes. S'ha acabat el bròquil, vestiu l'evidència com millor desitgeu. Les rotacions només obeeixen a tenir descansades les peces clau quan arribi el moment decisiu de la temporada. Deixem-nos, doncs, de romanços. Ja que ens hem entregat en cos i ànima a la pura praxi del peix al cove, fa de mal dir que s'ha perdut pel camí el sentit estètic, la bellesa acostumada en l'estil. Se'ns dirà nostàlgics si recordem com rodava la pilota en comparació a com roda ara. Ningú advoca ja per aquesta mena d'avorrides cabòries, de la mateixa manera que, en el cas d'Aleix, ningú demanarà satisfaccions o responsabilitats a l'encarregat de fitxar-lo per una respectable quantitat quan, suposem, ja devia mostrar la personalitat poc madura que l'acaba d'ensorrar. Esborraran les petjades d'aquest reforç en temps electoral, realitat per a una gestora no gaire ètica a petició de la directiva dimissionària. Ja s'encarregaran d'escapolir-se del tripijoc sense esgarrapades. Poc els costava saber a qui fitxaven, si mereixia o no taquilla al vestidor de l'estadi, que aquí no parlem de cap meló per obrir.

Parlant de pissarres i de l'esperit gens complicat del futbol, un centímetre, un cop de sort, qualsevol detall o fotesa revifarà a partir de dimecres la ja eterna batalla entre aquells que el canonitzen i els entestats a demonitzar-lo. A Pep Guardiola, és clar, personatge que arrossegarà eternament amors incondicionals i tírries incomprensibles que escapen a la raó. Una altra dinàmica que resulta mortalment tediosa. Bàsicament, per viure en un país petit i saber quins interessos guien cadascú. En especial, el personal de la trinxera detractora.

Com que tot és tan simple, Messi ha tornat a jugar. O sigui, ha sortit el sol que dinamita les cabòries tàctiques i els desitjos de complicar certeses planeres. Per molta teoria que vulguis posar pel mig, tot es resumeix que l'argentí continuï fent la seva santa voluntat. Mínimament acompanyat, si pot ser. Si és així, ja podem prescindir d'Aleix, de rotacions, de pissarres, de mil variants tàctiques i de tot allò superflu que el futbol arrossega per pura inèrcia.