Identitat
Passen tantes coses en aquesta peculiar república blaugrana que la meitat passen sense deixar petjada. I bé que els va, moltes vegades, als protagonistes. Dies enrere, el president del Barça declarava públicament, i reproduïm textual: “Tenim molt clar que som un club català i catalanista, però fora de les fronteres això desapareix.” I afegia Bartomeu, ja en clau pretesament comercial: “No n'hi ha prou de ser un gran club, ara has de ser una gran marca.” Amagar-se darrere dels gols i de la increïble projecció de Leo Messi dóna molta corda, un immens aixopluc. Fins i tot, en matèria d'identitat. Aquests plantejaments oficials dels actuals gestors resulten, pel cap baix, francament discutibles. Si alguna cosa distingeix el Barça al món des de temps immemorials és la seva força simbòlica, incomparable amb cap altra entitat mundial, àdhuc més enllà del futbol i cobrint l'espectre sencer de les referències esportives. La personalitat s'ha forjat en un llarg segle de vicissituds i proves de resistència fins a arribar a ser, encara avui i aquí, aquell exèrcit desarmat de Catalunya tan meravellosament definit pel millor teòric que hagi tingut el fenomen culer, Manuel Vázquez Montalbán. No poden pretendre per sistema que ens quedem només amb la superfície dels marcadors, amb el delit que genera una plantilla de luxe, situada, per fi i en l'última dècada, allà on mereixia el formidable potencial d'aquest club representatiu d'un poble sense estat.
Si els directius del Barça coneguessin i mostressin el respecte degut a la pròpia història, sabrien perfectament quin exemple seguir, on rau la coherència. El marcat per Gamper, primer, i seguit per Rosés, Montal i d'altres després. En aquest denominador comú, en aquesta línia de continuïtat ja natural, hi va haver un gir interessat, capitanejat per Núñez com a representant de certa capa dirigent, disposada a restar identitat, a descafeïnar i descolorir els colors. Van arribar a justificar tal interès de manera pública argumentant allò tan característic dels conservadors sobre la inconvenient barreja entre esport i política. I parlaven del Barça, excusa que dóna per portar-se les mans al cap pel sacrilegi laic que comporta. Els dirigents actuals es reconeixen fills espirituals del constructor i actuen, pel que continuem comprovant, en discutible connexió. No es volen adonar, per por de no defensar segons quins espuris interessos, que la singularitat del club com a fenomen resideix en aquesta radical diferència. Aquí, al país que el presenta orgullós com el millor ambaixador i aparador possible. A la resta de l'Estat, també, de mostres, en sobren. I que no se'n amaguin, a la resta del planeta, on representa moltes aspiracions de caràcter humanista perquè és demòcrata, lliure, obert i transmet tants i tants valors que ara no cal repetir. En c as que vulguin rumiar-ho, possibilitat força impensable, també els sortiria bé la jugada de vincular marca i diners amb aquesta personalitat de caire exclusiu. I de passada, haurien de donar dos tombs a la pura i dura realitat per analitzar la nostra quotidianitat com a catalans i comprovar com, precisament ara, no sembla el moment més oportú per deixar de ser allò que hem sigut, som i serem. Catalans i culers. No val fugir d'estudi. És l'hora de demostrar caràcter. El de sempre, res de mitges tintes.