Feia anys que no anava al Camp Nou. De fet, hi he anat poc a la meva vida. No sóc de Bar­ce­lona i, quan era petita, n'hi havia pocs (si és que hi havia algú) d'on jo vivia que anes­sin al camp del Barça: l'estadi, com ara en diuen, que­dava lluny; pot­ser encara hi queda, però l'accés per car­re­tera ha millo­rat. El bar­ce­lo­nisme me'l va trans­me­tre el meu germà gran, que, en l'època de Cruyff com a juga­dor, lamen­tava que Bar­ce­lona fos tan lluny: ell deia que, si fos més a prop, aniríem al camp i ens faríem socis. En fi, com he dit altres vega­des i sense que això com­porti cap mena de nostàlgia a la Garci, jo em vaig fer bar­ce­lo­nista amb la ràdio, l'entu­si­asme d'un meu germà i un diari espor­tiu de color sèpia. No m'hi vaig fer al Camp Nou i, en tot cas, he man­tin­gut el bar­ce­lo­nisme veient els par­tits per la tele­visió i par­lant de fut­bol amb mol­tes amis­tats.

És així que, suposo que com molts d'altres, em sento ple­na­ment bar­ce­lo­nista sense anar al Camp Nou, però he de dir que, un cop hi he anat després de tants anys de no fer-ho, m'agra­da­ria anar-hi més sovint, encara que no hi repe­tei­xin els gols. M'hi va dur un meu amic bar­ce­lo­nista, al qual li van dei­xar dos car­nets amb seients prou bons per agrair-ho encara més, el dia en què el Barça va jugar con­tra el Manc­hes­ter City en la Cham­pi­ons. És clar que va ser una ocasió espe­cial, mag­ni­fi­cada pel fet que el meu equip va gua­nyar 4 a 0 al que actu­al­ment entrena Pep Guar­di­ola, però crec que en una altra de més ordinària també apre­ci­a­ria al camp la pos­si­bi­li­tat d'obser­var-hi allò que un altre meu amic bar­ce­lo­nista, Esteve Riam­bau, ano­mena la “core­o­gra­fia” i “el fora de camp” de la trans­missió tele­vi­siva: és a dir, el pla gene­ral que per­met veure el con­junt dels movi­ments dels juga­dors i, per tant, molts dels que no són regis­trats per la càmera.

En aquest par­tit con­tra el City –com ara en diuen tot ban­de­jant Manc­hes­ter–, el Barça va mar­car tres dels qua­tre gols en la segona part. En la posició que ocupàvem, vam tenir la sort que aquests tres gols ens els vam cui­nar davant nos­tre. En fi, ens ho vam pas­sar molt bé. En aquesta mateixa posició, però, teníem molt a prop l'ano­me­nada grada d'ani­mació. Massa a prop. No sé si se sent tant aquesta ani­mació en altres llocs de l'estadi, però allà resul­tava molt estri­dent. És curiós. Un meu amic, que és bar­ce­lo­nista social sense tenir gaire afició al fut­bol, hi havia anat fa poc i em par­lava amb entu­si­asme d'aquests ani­ma­dors. Ells s'ho deuen pas­sar molt bé, però a mi se'm van fer pesats. Li vaig dir al meu amic: “De dones, n'hi deu haver poques.” Em va con­tes­tar que només en veia una o dues. Jo crec que no en vaig veure ni una.