“Messi és el fet dife­ren­cial més impor­tant en la història del fut­bol.” Una defi­nició de Martí Perar­nau per emmar­car i man­te­nir pre­sent com a clau d'anàlisi. En la pre­sen­tació del seu últim lli­bre, Perar­nau, que coneix per­fec­ta­ment el per­so­natge, asse­gu­rava que Pep Guar­di­ola se'n va anar al Bayern per pro­var què era capaç de fer sense Leo, per sor­tir de la zona de con­fort que el geni li faci­li­tava. Si un inno­va­dor del fut­bol emprèn l'aven­tura lluny de casa com si fos un per­so­natge d'un clàssic grec a causa d'aquesta omni­presència, la resta de con­si­de­ra­ci­ons pas­sen a ser secundàries i dei­xen de tenir importància. Amb aques­tes defi­ni­ci­ons vol­tant pel cap, ens estra­nya que no deci­dis­sin posar en l'ordre del dia de l'assem­blea la immi­nent col·locació d'una estàtua de l'argentí a la porta de tri­buna, just al cos­tat de la d'en Kubala. El bar­ce­lo­nisme li deu infi­ni­tes ale­gries, sí, i pot­ser se n'ado­narà quan ple­gui, però ells, pre­si­dent i direc­tiva, li ho deuen abso­lu­ta­ment tot. Ja tri­guen a donar-li les gràcies per ser­vir d'immens escut, l'aixo­pluc infal·lible capaç de tapar qual­se­vol rellis­cada, pífia o inca­pa­ci­tat. L'assem­blea és una rutina democràtica­ment inser­vi­ble, amb el seu insig­ni­fi­cant 0,27% de repre­sen­ta­ti­vi­tat. També, un bany de crua rea­li­tat per a aquells, com Rufián, dis­po­sats a dir el que la majo­ria no vol sen­tir. Pots bar­re­jar naps amb cols, Qatar amb el Papa, pots tenir el teu minut de glòria i demà serà un altre dia, tràmit superat. Men­tre regni Messi, què importa la ver­go­nya de veure el club con­dem­nat per frau fis­cal, què importa sot­me­tre's a un vot de con­fiança amb tuf popu­lista, què impor­ten els dèficits, superàvits o els comp­tes gran­di­loqüents de l'Espai Barça. Messi i prou.

I fins on no arriba l'argentí, queda el recurs de la rea­fir­mació quan t'ata­quen les for­ces malig­nes. D'acord, mai no pai­ran l'hege­mo­nia del Barça, el seu domini, l'admi­ració que el seu estil i per­so­na­li­tat des­perta arreu, per això gent com Tebas i els comitès blancs de torn enge­guen periòdica­ment el ven­ti­la­dor, a veure si escampa el mal­son que els sem­bla ja etern. Tant se val la tebi­esa dels direc­tius en la defensa de l'enti­tat, la por de seguir la coherència simbòlica per mani­fes­tar-se ferms en favor del procés o deri­va­des com la ver­go­nyant acció de res­pon­sa­bi­li­tat que només sem­bla ja cue­jar per als acu­sats. Messi és tan exa­ge­rat que, sense saber-ho ni bus­car-ho, els ha esmi­co­lat fins i tot la pre­sumpta opo­sició, l'alter­na­tiva. Ja es poden per­pe­tuar com vul­guin, perquè al davant con­tem­plen un solar, amb Laporta a punt de pas­sar a la reserva, Guar­di­ola fart dels gali­far­deus que acu­mu­len dècades ata­cant-lo i Piqué com a única nove­tat a un ter­mini tan llarg que genera som­riu­res irònics. D'aquí a que el cen­tral pugui seure a la llotja, si accep­tem la ver­sem­blança del conte, el Barça ja no s'assem­blarà gens al que va ser i al que el va con­ver­tir en pri­mera potència mun­dial. Hi ha ana­lis­tes que es mera­ve­llen amb la capa­ci­tat de super­vivència de Mari­ano Rajoy un cop com­pro­va­des les seves evi­dents man­can­ces i vio­la­ci­ons de la legi­ti­mi­tat democràtica. Si el pre­si­dent del govern espa­nyol tingués Messi al seu ser­vei, ima­gi­neu com aniríem. Igual hau­ria des­in­te­grat la volun­tat cata­lana d'inde­pendència i tot. Exa­ge­rat? No gaire. Ho pot acon­se­guir tot. Ja tri­guen a posar-li l'estàtua d'agraïment. En canvi, ni l'han reno­vat encara a per­petuïtat.