Si el fut­bol és un estat d'ànim, com­pro­var el rau-rau del bar­ce­lo­nisme no con­vida pre­ci­sa­ment a l'entu­si­asme. Comença a ser peri­llosa norma que aquest sen­ti­ment pesarós no cor­res­pon­gui a res sem­blant a la rea­li­tat. Si mirem el diagnòstic, deta­llat en per­fecte radi­o­gra­fia, els diver­sos argu­ments com­po­sen un qua­dre prou ente­ne­dor. Cada cop que el Barça perd en sabem les cau­ses de seguida. Per tant, l'esforç i la cor­recció ho poden solu­ci­o­nar sense gai­res pro­ble­mes, vist el talent en nòmina. Ara hom parla de la mala sor­tida de pilota, el paper dels inte­ri­ors, el lide­ratge de Piqué en defensa, la sole­dat de Bus­quets i unes quan­tes expli­ca­ci­ons de pro­pina que ens estal­vi­a­rem. Més pelut resulta enten­dre aquesta evi­dent flui­xesa emo­ci­o­nal que s'estén com una taca d'oli entre els diver­sos esta­ments del club, tret de l'entre­na­dor, un empe­dreït posi­ti­vista que sap quan toca enviar ànims per com­ba­tre endèmics pes­si­mis­mes. L'equip pre­o­cupa rela­ti­va­ment, com­pro­vada la seva qua­li­tat i per­so­na­li­tat com­pe­ti­tiva per superar des­fe­tes prou ràpid. Més aviat, ocu­pem-nos de la parròquia, incapaç de dipo­si­tar con­fiança cega en el seu onze per molt que s'hagi gua­nyat el suport amb escreix. Deu ser cosa de l'ADN, de la per­so­na­li­tat d'una massa social con­vençuda que les coses només poden anar a pit­jor i el got, natu­ral­ment, apa­reix mig buit tan bon punt es torça mínima­ment el pano­rama. Sobta que, després d'anys i panys de mag­ni­ficència, es man­tin­gui tos­suda aquesta feblesa d'espe­rit i es plan­tegi, anant a ter­reny con­cret, el par­tit d'avui a Sevi­lla com l'ante­sala d'un dis­gust, l'espera de con­fir­mar vés a saber quina pèssima notícia, que, a sobre, arros­se­ga­rem quinze dies per la falta de nous par­tits de com­pe­tició. Dues set­ma­nes que es faran inter­mi­na­bles si enso­pe­guen a Sevi­lla. Pit­jor resul­tarà el rum-rum que no pas la pèrdua dels tres punts. En cada der­rota des­a­pa­reix la con­fiança d'escena com si hagués estat un miratge, com si la recança fos el sen­ti­ment cohe­rent.

Alguna cosa no gira rodona, dei­xant de banda el pro­ver­bial fata­lisme, quan expres­ses dub­tes exis­ten­ci­als de visita al Pizjuán. Ben mirat, es plan­teja la situ­ació ideal per recor­dar qui ets, per molt res­pecte que generi el Sevi­lla, Sam­pa­oli i els anys que fa que els anda­lu­sos fan les coses de pri­mera. És pre­ci­sa­ment allà –i no al camp del City encara que hi sigui Guar­di­ola–, on has de rati­fi­car que con­ti­nues fort i con­vençut de les pròpies capa­ci­tats, sense recórrer a cap mena d'excusa ni jus­ti­fi­cació, que el Barça, mal­grat pre­ci­sar-los, pot ren­dir orfe d'Ini­esta i Piqué. I feble deu anar també la ins­ti­tució quan per­llonga la cacera de brui­xes con­tra un dels seus con­so­cis, acu­sat de traïció quan només exi­gia la deguda trans­parència, obli­gatòria en un Barça ple­na­ment democràtic. I gens sòlid s'ha de sen­tir el pre­si­dent per creure's les seves men­ti­des, tit­llant de fal­se­dats el que la veri­tat ha demos­trat, que ells s'han exo­ne­rat i que el club és cul­pa­ble de frau fis­cal, per això es volen acar­nis­sar amb qui va dei­xar les seves ver­go­nyes a l'aire. Sobta aquesta fla­quesa en diver­sos ordres. Ens hem con­ver­tit en esclaus de l'últim resul­tat. No és ja opor­tu­nisme, sinó símptoma pre­o­cu­pant de carències endèmiques. Sort de les victòries, que tapen tanta incon­sistència inex­pli­ca­ble segons cànons lògics.