Un error o Messi ho poden capgirar tot

Vaig arri­bar a casa el dimarts 1 de novem­bre poc més tard d'un quart de deu de la nit i vaig enge­gar la tele­visió quan el par­tit entre el Manc­hes­ter City i el Barça arri­bava al minut 37. Em vaig ale­grar, perquè el meu equip gua­nyava 0-1 amb gol de Messi, men­tre que els comen­ta­ris­tes de TV3 deien que, domi­nant el joc com ho feia el Barça, ho havia d'apro­fi­tar per fer un altre gol i dei­xar la feina prou enlles­tida. Ales­ho­res, però, pre­ce­dit per un error d'un juga­dor tan fi i precís com Sergi Roberto, va arri­bar de sobte el pri­mer gol del Manc­hes­ter City exe­cu­tat per Gündo­gan. No cal que recordi, sobre­tot als bar­ce­lo­nis­tes, que la segona part del Barça va ser penosa –excep­tu­ant el xut al tra­ves­ser d'André Gomes– i que el City va mar­car el ter­cer gol després d'una assistència manual (i crec que invo­luntària) d'Agüero a, de nou, Gündo­gan. Pot­ser també s'hau­ria de dir que si el Barça va jugar fatal en la segona part és perquè el City ho va fer bé, començant per la pressió que va pro­vo­car l'error de Sergi Roberto: a vega­des obli­dem que els altres també juguen. Tan­ma­teix, aquest és un d'aquells par­tits que fan pen­sar que un detall ho pot cap­gi­rar tot. És inútil pre­gun­tar-se què hau­ria pas­sat si el City no hagués tin­gut l'ocasió de mar­car el pri­mer gol. El gir ines­pe­rat del par­tit ens fa pre­sent de nou la fra­gi­li­tat de tot ple­gat o, si més no, que un gran equip de fut­bol es pot des­fer de cop.

Qua­tre dies després, el 5 de novem­bre, bai­xava en cotxe cap a Bar­ce­lona i, poc després de començar el par­tit entre el Sevi­lla i el Barça a tres quarts de nou del ves­pre, vaig posar la ràdio: el Barça sem­blava com si con­tinués jugant la segona part con­tra el City, i el Sevi­lla s'impo­sava gràcies a un altre error del dis­sor­tat Sergi Roberto que va pro­pi­ciar el gol de Vitolo en el minut 15. El Barça no aixe­cava el cap i hau­ria pogut encai­xar més gols. L'1-0 del des­cans era un mal menor. En el minut 15 de la segona part, però, va aparèixer Messi, i en aquest cas no es pot apel·lar només a l'atzar, a un detall impre­vi­si­ble, sinó a una nova apor­tació d'un talent i d'una deter­mi­nació irre­duc­ti­bles. Tan­ma­teix, encara que sigui difícil, hau­ria pogut no aparèixer. El cas és que, a par­tir d'ales­ho­res, el Barça, que sem­blava a punt d'entrar en crisi, va domi­nar, va tor­nar a mar­car (Suárez, però amb la inter­venció deci­siva de Messi) i encara hau­ria pogut fer un altre gol. I va fal­tar aquesta diana perquè entre els dos par­tits hi hagués una sime­tria inver­tida: del 0-1 al 3-1 i de l'1-0 a l'1-3. Del domini en el joc a la des­feta i a la inversa. De gua­nyar a per­dre, i al revés. Només un error o Messi sepa­ren una cosa de l'altra.