Cecs tampoc som, tot i que convé separar mans negres d'atàvics sentiments dels veïns en general i el màxim adversari en particular. Dissortadament, massa vegades la cèlebre “mà negra” serveix per tapar els nyaps i errors comesos a casa, situació que hauríem de saber distingir de la ràbia acumulada després de tants anys d'hegemonia culer, domini que ells es prenen com un atemptat contra el seu ordre natural. És a dir, un Madrid triomfant i un Barça reduït al paper de comparsa. La situació política al país comporta que les posicions viscerals s'extremin, que certs sectors protestin contra els representants màxims del “separatisme” i que el club sigui víctima de més arbitrarietats. Dies enrere, Gabriel Rufián es declarava partidari de continuar en la lliga espanyola en cas d'independència. Per quina raó? Per convertir-nos en diana de la seva animadversió, encara més accentuada? Francament, no caldria. En tot cas, els clàssics en la Champions quan toqui i prou. Ens agradaria saber si la diplomàcia del club, en cas que tal departament existeixi, s'ha preocupat de sondejar competicions d'altres països, a veure com rebrien la incorporació del Barça en la Premier, en el calcio o en la lliga francesa. Sospesar avantatges i possibles inconvenients per evitar la conversió en ase dels cops simbòlica un cop hagi arribat el dia després. O no és aquest el camí que hem iniciat? Ja sabem que el fenomen no és d'ara: en temps de l'Estatut republicà, el Barça era rebut amb dents i ungles arreu com a ambaixador d'uns catalans als quals volien iguals i, sobretot, sotmesos. No creiem que ningú hagi realitzat aquesta imprescindible feina de recerca consistent a estudiar on anirem a petar l'endemà. Brandar aquest hipotètic informe potser els col·locaria a lloc i ajudaria perquè guardessin el respecte obligat a una potència i la seva impressionant massa social, sense la qual perdrien moltíssim. Segurament, molt més que el barcelonisme lluny d'ells. No cal quasi apostar que ningú haurà redactat una sola línia en aquest sentit, ni que haurà fet cap trucada per veure com respira Europa. Si arriba el cas, en condicional, ja improvisarem. O això sembla.

Ja ficats en aquestes coordenades, com seria el nou i ressuscitat campionat de Catalunya? Suposant la immediata admissió en organismes internacionals, frisem de curiositat per saber quantes places se'ns adjudicarien en la Champions o en l'Europa League. O què significaria per a molts clubs modestos del nostre territori trobar-se en una primera divisió. Els revifaria? Canviaria radicalment el panorama actual? O manaria l'economia, com sempre? Massa preguntes retòriques en un sol article. De veritat que ningú ha treballat en aquest camí? Si ho han fet, enhorabona per mantenir el secret sense filtracions. Els imaginem conscients de la importància de l'esport, i el futbol en especial, per a la projecció dels nous països del mapamundi. Com ho farem? Mantenir la situació actual comportaria un seguit de greuges i paradoxes que mereixen ser evitats així que toqui. Amb la por que li genera posicionar-se en l'afer, no fos cas que s'emprenyessin gent com Tebas i Villar, als quals dóna suport, poc imaginem Bartomeu disposat a guanyar-se el respecte degut anunciant que tocarà el dos com a lògica reacció als continus maltractaments rebuts. Ara i per històric costum. Rufián s'hi quedaria. No ho tenim tan clar.