No sabem què pensarà el desaparegut Rosell d'aquest canvi de rumb emprès pels seus amics i successors. En la setmana de Rakuten, ens hem distret amb presidents presents i futurs i algunes disquisicions sobre com cal representar el club. Així, sobta el fariseisme de felicitar-se per la desaparició de Qatar, com si de cop ens adonéssim de la majúscula errada que ha implicat netejar la imatge d'una dictadura a través del més que un club, aquella institució que branda presumptes valors teòrics sota directius que s'obliden de dur-los a la pràctica. Víctima d'autoritarismes que ajudaren a conformar la personalitat blaugrana, la vinculació amb els àrabs significava llançar sal a una ferida menystinguda per bona part de la massa social, gens reivindicativa quan toca exigir coherència amb l'ànima de l'entitat. Suggeriríem no llançar excessives campanes al vol, no fos cas que se les tornessin a empassar quan rebategin l'estadi perquè Bartomeu i acòlits es resistiran a perdre l'aliat d'esplèndid talonari. Els diners manen i tot ho tapen. En el futbol, les veritats no cotitzen, només els marcadors i els ostentosos comptes d'explotació. La presidència actual ha donat un cop de volant del qual ignorem si han calculat les conseqüències, si la desmarcada és desitjada o fruit de la improvisació. A poc a poc, van corregint la petjada del rosellisme, opten per una ègida sense escarafalls ni extrems, menys bèl·lica en públic cap a la dissidència, malgrat que continuï guiant-los un monetarisme rampant i la renúncia al model característic de joc. Amb l'obsessió d'arribar a un pressupost de mil milions en l'horitzó, amb el mantra de la marca global per estendard, s'arracona la pràctica de virtuts tradicionals, també sobre la gespa.

Convindria, ja que Bartomeu sembla en fase de revisió, rumiar a fons la manera de ser capdavanter al món sense trair el caràcter únic del Barça. Per molt que insisteixin els comptables, genera molt més orgull haver lliurat 15 milions a Unicef en l'última dècada, gest de caire humanista preferible a la fal·lera de recaptar i prioritzar el compte d'explotació com si fos l'única alternativa. Curiosa també l'empenta en imatge brindada a Gerard Piqué, suport que amplia la percepció com a futur presidenciable. Si s'ho haguessin pensat abans, potser callarien, no fos cas que algun dia l'avui central els tregui la joguina de les mans. Piqué emergeix com un recanvi modern, posicionat a llarga distància sense saber ben bé si la projecció de situar-lo algun dia a la llotja obeeix a un desig de tenir presidents carismàtics, líders que marquin camí i defensin la institució des del coneixement de causa que li atorgarà la trajectòria prèvia. Parlant de moviments presents i futurs, les cabòries es tallen en sec quan recordes que l'únic president continua essent Messi. Poden canviar les peces de lloc en el tauler, però és l'argentí qui domina la partida blaugrana. Queda encara més patent quan no hi és. En canvi, per ratificar l'autèntic tarannà culer, n'hi ha prou amb una ensopegada contra el Màlaga i una contundent victòria blanca per tornar als dubtes atàvics a quinze dies del clàssic. Amb Rakuten, sí, però com sempre. Costa interpretar el sentiment blaugrana, eternament voluble.