Hem arribat a la síntesi màxima del futbol. Ja no veiem el Barça, veiem només Messi, encuriosits per saber quina serà la nova peça del seu inacabable repertori. Ja no esperem bon joc col·lectiu, un cop acabada l'era d'aquell estil amb segell irrepetible. Només frisem per una altra aparició del Messi total, a qui respectem fins i tot pauses i silencis, el caminar pel camp mentre s'empesca la pròxima. De tant en tant, apareix algun actor secundari en la seva pel·lícula per aportar detalls, però és ell qui millor interpreta el guió, qui es reserva les escenes de lluïment, qui demostra una versatilitat absoluta en la comprensió del joc. Quatre moviments per endavant, només Leo pot veure el que tothom encara ignora. A Glasgow va inventar la desmarcada sense moure's. Normalment, busca l'espai i el troba, comprova la dimensió de l'escletxa allà on els mortals trobem murs impenetrables, però també sap permetre que tothom es mogui i ell quedar-se, conscient que la pilota li anirà a petar als peus, com un gos fidel capaç d'interpretar la voluntat de l'amo amb una mirada. Més que mai, ell és la fusió del club, l'home que ho resumeix tot, que converteix la constant picabaralla als jutjats en terreny secundari, que esborra amb les botes qualsevol nafra col·lectiva. D'acord que l'aguanten deu companys, però continua fent i desfent a ple antull, quan i com li sembla. En resum, tots formem la seva comparsa.

I ell, de manera previsible, s'encarregarà d'espantar els mals auguris d'Anoeta, estadi complicat, per transportar-nos a les vetlles del clàssic en les oportunes condicions morals. Si hi és Messi s'acaba el fatalisme, s'esvaeixen les projeccions negatives sota el convenciment unànime que tot ho pot i tot és possible a favor. Pateixes per Busquets, massa sol sense l'equilibri d'Iniesta a la zona ampla. Pots sofrir per Piqué, el pal de paller que aguanta la rereguarda. Però no patiràs pas per l'argentí, en qui diposites una confiança quasi religiosa. Mentre domini l'escenari en condicions físiques, acompanya la possibilitat certa de vèncer qualsevol resistència i estratègia aliena. És el millor futbolista de la història perquè ningú com ell determina com han d'anar 90 minuts que haurien d'estar protagonitzats per 22 integrants, però acaba decidint sol, a voluntat, com un jutge de sentència inapel·lable. Tal com va, tal com està, converteix en ridícula la projecció d'imaginar el panorama quan no hi sigui. Anul·la també el futur i obliga a centrar-nos en la immediatesa. Nou gols en deu xuts en l'actual edició de la Champions, cent gols en la competició vestint la mateixa samarreta. Anoeta, el clàssic, el que vingui i el que sigui, tot dependrà d'ell i la puntual inspiració d'alguns lloctinents activats quan mogui la batuta. Mai ens hauríem imaginat que algú aconseguiria reduir el futbol a tal grau d'essència. La síntesi Messi. Serà el que ell vulgui. I com que encara té alguna cosa d'humà, o el que pugui, fins on arribi. Per modèstia, pot negar la Messidependència. Però n'hi ha, i força evident. No reduïda a l'equip, no. També a la institució i al barcelonisme. Avui, per exemple, algú s'adonarà de la dimissió de Susana Monje o burxarà més enllà del pietós comunitat oficial d'aquest eufemisme dels problemes personals? Messi també els fa de cortina constant.