El futbol enriqueix i sofistica la seva teoria a mesura que evoluciona. En un altre fruit de l'abundància, en els darrers anys se'ns ha impartit un màster de guanyar aplicant l'estil Barça, tan definit com conegut. Així, pots valorar la importància decisiva dels detalls que cal cuidar i renegar dels oportunistes condicionals aplicats al futbol. Quan jugues d'acord amb el llibre d'instruccions propi, t'oblides ràpidament dels circumstancials, els minimitzes. Ja no penses què hauria succeït si aquella pilota hagués entrat o si haguessis tancat el clàssic amb el 2-0 perquè t'instal·les en la superioritat de les evidències raonades. Ens servim de la memòria en recordar que, just després d'aconseguir una Champions, un entrenador que no rep homenatges com Karabatic quan torna a casa ens alliçonà sobre la cabdal importància de no concedir al rival ni córners ni faltes laterals. Negant-los l'oportunitat s'esvaïa la supremacia rival en el joc aeri. Convenia, doncs, aplicar concentració, recordar la consigna i demostrar la intel·ligència necessària per no facilitar els interessos del contrari. Dissabte, un objecte estrany, gens integrat al sistema com Arda Turan, va concedir l'empat al Madrid després de cometre un greu delicte d'incoherència quan més convenia aplicar enteniment. A la resta de companys ja els fallava el físic, però ell estava fresc com una rosa. El turc, recordem-ho, va arribar just en procés electoral a canvi d'una picossada i no ha justificat mai el preu de la inversió. Com altres, és clar, prou demostrat va quedar en el ridícul de copa perpetrat a Alacant. No cal repudiar-los, tampoc, però sí exigir que apliquin el llibre d'estil que va convertir el Barça en referència mundial. A ells i als seus superiors.

Si mantens les línies juntes en associació, com s'encarregava de recordar Messi, tot és més senzill. És clar que Iniesta resulta fonamental, però no pot ser l'únic quan tots haurien de jugar d'acord amb el guió distingible. Sense interiors coherents, Busquets es converteix en bomber desesperat i en el clàssic devia sentir enveja de l'omnipresent Modric, batuta d'una orquestra prou centrada i disciplinada. Pot ser que el Madrid no jugui a res, seguint el prejudici establert, però manté el joc de posició ordenada, tan fonamental a l'hora d'aplicar el model Barça al costat d'altres excel·lències com la pressió per recuperar pilotes o la possessió. En cas de perdre tals virtuts, en cas que no rodi la pilota a la velocitat desitjada, aquella que esgotava contraris i rendia la seva capacitat de resistència, deixes de ser el Barça i no pots aprofitar el teu excedent de talent. Quan la directiva va apostar pel rutilant trident, sabíem que viuríem o patiríem en funció d'ells, que el pes específic del muntatge passava del mig del camp a l'atac, es desplaçava de la imprescindible sala de màquines a l'últim tram, allà on es decideixen partits, però, també, allà on costa col·locar la pilota. Els detalls i les evidències no tornen a néixer quan l'àrbitre xiula el començament del nou partit. Vénen de molt enrere. I oblidar les virtuts que t'han fet enorme significa minvar la teva capacitat. L'única solució, tornar als orígens, la fidelitat absoluta a l'estil que, a poc a poc, des de la directiva i la malcarada banqueta s'ha anat postergant. Encara som a temps de no renegar del mètode. No hi ha alternativa.