Opinió

El poeta i el futbol

Si Pasolini encara podia estimar el futbol professional era perquè a la seva època es fornia de jugadors de les classes populars

Fa uns dies vaig arri­bar al Saló de Des­cans del Tea­tre Muni­ci­pal de Girona poc abans que comencés la repre­sen­tació de Who is me, un espec­ta­cle diri­git per Àlex Rigola del qual ignoro el perquè del títol en anglès, perquè és a propòsit d'un immens poema auto­bi­ogràfic, Poeta de les cen­dres, d'un italià ano­me­nat Pier Paolo Paso­lini, que, de fet, va escriure la seva poe­sia més bella en friülès. Enmig del saló hi havia un arte­facte de fusta, del qual sor­tia la fressa d'uns cops que no iden­ti­fi­cava. No sé de quina manera s'ins­tal·larà l'arte­facte en un altre espai, però suposo que la situ­ació serà la mateixa, i pot­ser ara diré alguna cosa que no hau­ria de reve­lar a uns poten­ci­als espec­ta­dors. En fi, el cas és que, quan hi vam entrar, hi vam des­co­brir un actor, Gon­zalo Cunill, ves­tit amb una samar­reta de la selecció ita­li­ana de fut­bol que xutava una pilota que rebo­tia a les parets de fusta. Vet aquí els cops que sentíem abans d'entrar-hi. El mun­tatge em va col­pir, perquè Paso­lini mai no et pot dei­xar indi­fe­rent amb la bellesa i la ràbia de la seva poètica revol­tada. Em va agra­dar molt com Gon­zalo Cunill va fer pre­sent la paraula de Paso­lini. Tan­ma­teix, hi ha una cosa, pot­ser una sola cosa, que em xer­rica i que, fins i tot, em dis­gusta. No entenc per què l'actor va ves­tit amb una samar­reta de la selecció ita­li­ana. No només perquè és nova i ben plan­xada, sinó pel mateix fet que sigui de la selecció ita­li­ana i, a més, amb el dis­tin­tiu d'una marca comer­cial, que en aquest cas és Puma però que seria igual de qüesti­o­na­ble si fos qual­se­vol altra. Ho va escriure Paso­lini a Poeta de les cen­dres: no se sen­tia iden­ti­fi­cat amb el naci­o­na­lisme italià, que, sota el fei­xisme, no havia tole­rat els dia­lec­tes (com el friülès) en tant que símbols de la ina­ca­bada uni­tat del país on havia nas­cut.

M'explico més. A Paso­lini li agra­dava moltíssim el fut­bol. Li agra­dava el que s'impro­vi­sava en un des­cam­pat als bor­gate (‘subur­bis') de Roma: hi jugava quan va arri­bar a la ciu­tat a prin­ci­pis dels anys cin­quanta. Li agra­dava el fut­bol com una cosa popu­lar o, s'ha de dir, més aviat popu­lar­ment mas­cu­lina. Però també li agra­dava veure el fut­bol pro­fes­si­o­nal, i és així que va escriure un arti­cle en què par­lava del fut­bol de poe­sia (el bra­si­ler, ales­ho­res impre­vi­si­ble) i del fut­bol de prosa, que iden­ti­fi­cava amb la tàctica i l'estratègia desen­vo­lu­pa­des en part dels equips euro­peus. Si Paso­lini encara podia esti­mar el fut­bol pro­fes­si­o­nal era perquè a la seva època es for­nia de juga­dors de les clas­ses popu­lars que pot­ser ascen­dien soci­al­ment, però que no s'havien con­ver­tit en una màquina de fer diners insa­ci­a­ble i frau­du­lenta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.