Derbi
Girem full, que hi ha derbi. Deixem enrere, en la desmemòria, la confirmació de condemna al Barça per primer cop en la història gràcies a un nyap de traspàs i l'exoneració dels responsables. Oblidem el submís amistós a Qatar per contribuir, un cop més, a la neteja d'imatge de tan sinistra dictadura i la voluntat de continuar-hi lligats, en espera dels seus diners per batejar el nou estadi. Ometem les llàgrimes de cocodril vessades amb Murtaza, el nen afganès ben aprofitat pel règim àrab que ha d'organitzar un mundial de bojos i vol quedar bé davant del món occidental. Marginem la rutina dels comptes de poderosos directius al paradís fiscal andorrà. Obviem les corredisses d'última hora amb la vergonyosa acció de responsabilitat, incapaços com són de desmuntar allò perpetrat amb odi personal i arbitrarietats comptables. I, a sobre, mestres de la postveritat, encara parlen de voler la pau social. Que en són, de demagogs. Girem full amb l'assemblea d'avui, escenificació d'una bassa d'oli en suport incondicional als que manen i maneguen. No importen tampoc les caríssimes renovacions de llarga durada, discutibles però efectives quan busques trumfos populistes. Res, ja hem oblidat tots aquests detalls fútils aplicant-hi absoluta amnèsia i relativització. Ara ens podem dedicar al derbi per tornar a recordar que ja no és el que era, que l'Espanyol acumula dècades desposseït de l'honorífic títol de màxim rival, lliurat en exclusiva al que aconsegueix premis injustos per a CR7 mentre, alhora, té l'habilitat de fer-nos gratar constantment la butxaca als ciutadans per rescatar els negocis fallits del seu cabdill president. Ve de visita un veí de propietari xinès, però tant se val, arriben il·lusionats, diuen, malgrat haver venut l'ànima per sobreviure en aquest món de peculiars i inintel·ligibles paràmetres on avui no compten les identitats. Oblideu-vos de tot plegat.
Al cap i a la fi, ideat per qui mana i dicta, és un altre relat el que funciona, capaç d'esvair la llista esmentada, que el futbol no ha d'anar més enllà del que succeeixi i distregui als terrenys de joc. Per tant, au, repetim el mantra que encadenen nou jornades sense perdre i no passem d'aquí. Aquest planeta del futbol primari on només se'ns permet sumar dos i dos per acabar dient quatre com si haguéssim descobert la pólvora. Per tant, assegurarem, és clar, que ja no es poden perdre més punts a casa, insistim en l'evidència que el Madrid no es pot escapar al capdavant de la lliga i col·loquem-nos on ens volen situar, incapaços de rumiar i donar dos tombs de reflexió al que realment ens hauria d'importar: el detestable context organitzat que envolta els partits. No parlem ja de reclamar responsabilitats o exigir comportaments adients a una mínima decència. Si ens volem descarregar la consciència, sempre tan lleugera en matèria de futbol, omplim-nos la boca de valors i de la transcendència que comporta l'enfrontament. Res de tapar-nos el nas amb una pinça, no se'ns acudís pas ratificar l'evidència que, en efecte, tal com sosté una minoria que titllen de radical, romàntica i anacrònica, aquest futbol cada cop put més, va pel camí de transformar-se en una repel·lent vergonya consentida, l'enèsima concessió als poderosos barruts. Avui hi ha derbi, mira que bé. Que juguin i enterrem la resta.