El derbi va ser una cura de salut per al Barça. Se li van aca­bar els pro­ble­mes ofen­sius, men­tre que a l'Espa­nyol li van tor­nar els defen­sius. No va encer­tar Qui­que Sánchez Flo­res el seu plan­te­ja­ment del par­tit i l'equip de Luis Enri­que s'hi va anar adap­tant fins que el va cap­gi­rar a còpia de gols. Van ser dos monòlegs sense vari­a­ci­ons, però la veu can­tant va ser sem­pre la del Barça. L'Espa­nyol no va dir ni piu. Fins i tot va fer el gol de l'honor enmig del silenci del Camp Nou. Messi, en canvi, va dur la festa a la grada.

Que l'Espa­nyol opta­ria per la con­tenció i que el Barça ho faria per l'atac ja se sabia abans de començar. Els blau­grana ho por­ten al seu ADN i els blanc-i-blaus s'estan fent un equip apre­nent a defen­sar-se. També se sabia que l'equip de Luis Enri­que ha tin­gut difi­cul­tats cre­a­ti­ves i que el de Sánchez Flo­res ha anat aga­fant con­fiança a còpia de dei­xar la por­te­ria a zero. Fal­tava saber en qui­nes con­di­ci­ons tin­dria lloc la con­fron­tació. El fac­tor més deter­mi­nant havia de ser el lloc on plan­ta­ria el tècnic visi­tant el seu cam­pa­ment defen­siu. D'això depe­nia que el Barça sabés si li toca­ria admi­nis­trar la pilota amb gràcia i dina­misme per veure la por­te­ria rival o si hi hau­ria espais per explo­rar.

De seguida va que­dar clar. El 4-4-2 de l'Espa­nyol es va situar amb les línies molt jun­tes però lluny del seu por­ter. I aquest Barça, que ha fet del sen­tit pràctic una de les seves nor­mes, va deci­dir que, en lloc de crear unes con­di­ci­ons de par­tit pròpies, es trac­ta­ria de tenir paciència perquè l'espai rere la defensa visi­tant en algun moment es con­ver­ti­ria en un paradís per arri­bar al gol. El Barça amb prou fei­nes va aga­far el fil del joc. Es va dedi­car més a inten­tar juga­des que a tei­xir joc. Els mit­jos no com­bi­na­ven entre ells. Ho feien més amb el seu late­ral i amb el seu extrem, real en el cas de Ney­mar i fals en el cas de Messi. I en aquest esce­nari, Denis Suárez va estar desu­bi­cat força estona. Titu­lar per davant de Raki­tic i André Gomes i amb el des­a­fi­a­ment de demos­trar que pot jugar for­mant línia amb Ini­esta i no ser només el seu subs­ti­tut, va tri­gar una estona a ento­nar-se. Va ser quan va començar a con­nec­tar més amb Bus­quets i Ini­esta. Però ja s'havia deci­dit que el par­tit no era una qüestió de tom­bar un mur dins l'àrea, sinó de tro­bar una escletxa en aque­lla bar­rera avançada. I per a això n'hi havia prou de no per­dre la pilota i espe­rar l'opor­tu­ni­tat. Perquè els espais hi eren.

L'Espa­nyol, amb el seu plan­te­ja­ment, neces­si­tava molta con­cen­tració defen­siva. Amb espais al dar­rere, es trac­tava de no dei­xar-ne perquè els mit­jos i Messi tin­gues­sin temps per pen­sar. Ho van acon­se­guir en bona mesura. Part de la falta d'ins­pi­ració en el joc blau­grana també es devia a la soli­desa del bloc visi­tant. A l'Espa­nyol, però, la con­cen­tració defen­siva se li men­java la ins­pi­ració ofen­siva. Des d'on defen­sava, qual­se­vol con­tra­a­tac després d'una recu­pe­ració podia ser molt perillós per al Barça. Però de tant tocar de peus a terra defen­si­va­ment, no li arri­bava la sang al cap per veure clara cap jugada ofen­siva.

El Barça va neces­si­tar només algun assaig per acon­se­guir batre Diego López. Una recu­pe­ració de Masc­he­rano i un toc sub­til d'Ini­esta van ser sufi­ci­ents perquè Luis Suárez fos letal a l'espai. El par­tit no va can­viar. Sense reacció de l'Espa­nyol, el Barça es va anar ento­nant. La següent escletxa la va tro­bar gràcies a la màgia d'Ini­esta i Messi en els espais reduïts. I, ja emba­lat, va sen­ten­ciar per acu­mu­lació ofen­siva. Va rema­tar Alba però ho podien haver fet altres juga­dors blau­grana. El par­tit estricte ja s'havia aca­bat quan l'Espa­nyol va mar­car i el Barça va per­dre unes quan­tes oca­si­ons. Bé, s'havia aca­bat quasi per a tot­hom. No per a Messi, que no entén de tre­ves men­tre que­din minuts de joc. A camp obert, va crear una jugada de potència que va aca­bar amb la deli­ca­desa més fina. I ara sí, final.