El futbol genera i adopta clixés amb formidable facilitat. El mèrit consisteix a fer-los inamovibles, etiquetes disposades al gran consum, sempre tendent a empassar teories interessades sense rumiar-les. I així, lloem la longevitat esportiva d'Aduriz sense reparar en maniobres tan miserables com l'agressió a Umtiti, que no serà l'última del veterà cercabregues. Tant se val, no variem les percepcions. Al cap i a la fi, juga en un equip simpàtic de nobles nois de la terra per al qual la gent d'aquí sent una curiosa devoció, impossible de capgirar malgrat la llarga tradició de batalles, lesionats i paranys antitètics amb aquesta idíl·lica imatge. Sembla que estiguem decidits a deixar regnar els clixés com si fossin dogmes, contra els que qualsevol lluita resulta estèril. I així, Neymar és un rei de la comèdia amb carta blanca concedida per estomacar-lo. L'extensió d'aquests motlles i llocs comuns atrapa, només faltaria, l'estament arbitral, que no veu penals catedralicis a segons qui i, en canvi, allà on toca, sap emprar la imaginació per inventar novetats dignes de Verne, com l'empenta de James sobre Modric castigada pel tarambana de Mateu Lahoz, a qui encara es descriu com a heterodox del xiulet malgrat la certesa de ser un negat. Fa llargues dècades, algú aleshores de negre va expulsar un pobre adversari amb l'excusa d'insultar-lo sense importar que el desgraciat fos sordmut. Era l'excusa oportuna per sacralitzar la litúrgia constant, l'eterna connivència entre poder blanc i jutges arbitraris. Però no ho denunciïs o t'acusaran amb un altre tòpic: ets el català victimista, derrotista i rondinaire de manual.

Hi ha percepcions, però, que costen d'adoptar. Per exemple, que Piqué faci en lloc d'en Bartomeu exactament el mateix que Guardiola es veia obligat a fer en lloc de Rosell. A falta de president ferm, amb personalitat i que generi respecte, ha de sortir a escena aquell a qui no li toca representar el paper. L'únic que planta cara. Que sapiguem per l'evidència, aquesta directiva ho entoma tot i només lluita quan veu en risc els seus interessos personals. Seguim. Fàcil, això de dissimular carències amb un llarg memorial de greuges i distraccions, però l'equip no gira rodó, pateix amb les pressions altes, es desconnecta i ha d'esperar que Messi, encara mortal, resolgui atzucacs. A banda d'aquesta allau de tòpics clixés funcionant en conxorxa, ni Luis Enrique troba alternatives quan li anul·len la personalitat definida, ni l'onze de gala funciona al nivell que permetria aspirar a èxits, per no parlar del famós fons d'armari, gairebé inservible malgrat la propaganda feta. Estereotips allà on miris que tapen altres evidències. La primera, que avui es pot escapar definitivament la lliga. Estan conjurats a impedir-ho, diuen, seguint allò tan clàssic d'assegurar el que la parròquia vol sentir. Preferiríem, però, que apliquessin la frase feta encunyada per Rinus Michels en els setanta: en el futbol espanyol el Barça ha de ser molt superior al rival si vol triomfar. Quan baixa el vol, el cacen de mil maneres. Vell com la tos. Com a remei, rendir a nivell d'excel·lència i, a partir d'aquí, amb el peix al cove, ja pots denunciar el que vulguis. Ara, ens fem els teòricament indignats, però seguim de braços plegats a la pràctica. Tots plegats, espavileu.