Dimarts pas­sat es va com­me­mo­rar, amb sor­dina i de pun­te­tes, el 49è ani­ver­sari de la frase “més que un club”, encu­nyada per Narcís de Car­re­ras el 17 de gener de 1968 en el seu pri­mer dis­curs com a pre­si­dent del Barça. D'aquí a dotze mesos, doncs, acom­pli­rem allò que tant ens agrada del número rodó, el mig segle des de la defi­nició més afor­tu­nada sobre la sin­gu­la­ri­tat d'aquesta ins­ti­tució. No interessa avui espla­iar-nos en la bio­gra­fia de Car­re­ras, que encara dona més força i volada al seu eslògan, sinó encu­ri­o­sir-nos per ima­gi­nar com cele­brarà l'actual direc­tiva tal efemèride, pel camí de que­dar reduïda a una sim­ple qüestió de marca, a una explo­tació comer­cial des­pu­llada de con­tin­gut polític. Segur que es tor­narà a insis­tir en el con­text històric del fran­quisme, reduint la pen­sada a una con­dició de pura resistència tem­po­ral. Pre­fe­riríem, amb poca espe­rança en la il·lusió, que s'apro­fités la data per rea­lit­zar la impres­cin­di­ble peda­go­gia. Però avui dia, tal com va i viu el país, poc els deu interes­sar repas­sar la història de manera fefa­ent, no fos cas que expo­ses­sin les ver­go­nyes a l'aire. Al cap i a la fi, ells emu­len Núñez, l'home que es va pro­po­sar bui­dar d'ide­o­lo­gia l'enti­tat, arruïnar les senyes d'iden­ti­tat, sepa­rar el Barça del sen­ti­ment que por­tava engan­xat a la pell des de 1908, quan Gam­per el va refun­dar cons­ci­ent que, per resis­tir i tri­om­far, havia de lli­gar ínti­ma­ment l'enti­tat a la ixent recu­pe­ració naci­o­nal. El Barça havia de ser sinònim de Cata­lu­nya. I ho ha estat.

El Barça no és més que un club des del 68, òbvi­a­ment, i serà qüestió de donar el fons adi­ent al sig­ni­fi­cat, recor­dant la infi­ni­tat de mos­tres històriques prèvies. Hau­rem de repas­sar, no fos que ho vul­guin igno­rar, l'allau de prèvies que va gene­rar la frase de Don Narcís. De com, el 1918, Daniel Carbó ja escri­via que el Bar­ce­lona havia pas­sat de ser “un club” a ser “el club” de Cata­lu­nya gràcies a l'indis­si­mu­lat suport que donava a la rei­vin­di­cació d'auto­no­mia. De com la memòria de 1920 fa una explícita decla­ració: “Som del FCB perquè som de Cata­lu­nya. Fem esport perquè fem pàtria.” De com Rovira i Vir­gili escri­via ini­ci­ada la dècada dels vint que “en el cop de pilota català hi ha tota la intenció del cop de falç simbòlic”. De com la dic­ta­dura de Primo de Rivera con­si­de­rava els culers en la seva tota­li­tat sos­pi­to­sos de sim­pa­tit­zar amb el sepa­ra­tisme. Les cites i referències es mul­ti­pli­quen, es con­so­li­den a través dels anys. Pre­si­dents com ara Rosés i Mon­tal, es van man­te­nir ferms i valents, gai­rebé fins a la teme­ri­tat, en la defensa de la iden­ti­tat, i sobren mos­tres de con­fir­mació sense embuts que han de con­tras­tar per força amb pre­sidències tèbies o ober­ta­ment hos­tils a la pre­ser­vació de l'ànima. Arri­bem a témer que la cele­bració del mig segle quedi ofi­ci­al­ment con­ver­tida en folk­lo­risme, expressió erràtica d'auto­no­misme con­for­mat o sim­ple qüestió de màrque­ting. Per fide­li­tat als pre­cur­sors, per sim­ple cor­res­pondència cap a la iden­ti­tat assu­mida per tots els que ens van pre­ce­dir, espe­rem que siguin jus­tos i clars a l'hora de reme­mo­rar la història sen­cera. Que no con­tinuïn amb la seva arbi­tra­ri­e­tat habi­tual, tant aco­mo­datícia com poruga. El Més que un club no pot que­dar en anècdota comer­cial, frase bui­dada de con­tin­gut. Com sem­bla­ria ara mateix.