Si un paloma no hace verano, qua­tre par­tits gua­nyats no fan una ratxa de victòries, però sí que ser­vei­xen per posar una velo­ci­tat de cre­uer inne­go­ci­a­ble si aspi­res a gua­nyar títols. La posada en marxa del Barça el 2017 va ser de dièsel en quasi tots els sen­tits, però el dia de reflexió que el grup de Luis Enri­que es va aga­far coin­ci­dint amb la gal·la de la FIFA (The best?) va ser una teràpia òbvi­a­ment eficaç per cen­trar-se en el que importa de debò i posar l'accent en els detalls que trans­for­men uns grans juga­dors en un gran equip. No hi ha mira­cle que trans­formi la vul­ne­ra­bi­li­tat del Barça que perd a San Mamés i empata a Vila-real en la màquina pode­rosa que en onze dies s'ha crus­pit l'Ath­le­tic de Val­verde i l'expe­di­ent X d'Ano­eta a banda de gole­jar Las Pal­mas (5-0) i l'Eibar (0-4). El que hi ha és una reacció d'equip, de col·lec­tiu, que no té el poder de fer la por­te­ria rival més gran i la pròpia més petita, però sí que té la vir­tut d'incre­men­tar el ren­di­ment de tots els juga­dors i en alguns casos de fer-los créixer fins al punt de fer obli­dar bai­xes impor­tants, ja siguin per lesió (Ini­esta, Bus­quets), sanció (Masc­he­rano) o decisió tècnica (Piqué, Sergi Roberto, Alba i Ney­mar). Sim­pli­fi­can-t'ho molt és una qüestió d'acti­tud, que no té a veure amb les ganes o el com­promís, sinó amb els nivells d'inten­si­tat, de con­cen­tració i d'impli­cació en els meca­nis­mes col·lec­tius. Quan l'acti­tud no falla, tot és més fàcil, o ho sem­bla. Hi ha equips que han deci­dit que la millor manera de fre­nar el Barça és anar-lo a bus­car a dalt, ata­car la pilota amb molta inten­si­tat, impo­sar un ritme molt alt, no dei­xar pen­sar, perquè això resta pos­sessió i con­tinuïtat al Barça, l'allu­nya de la seva zona de con­fort prop de l'àrea rival i li dis­cu­teix el con­trol del joc. Equips com el Celta, el Sevi­lla, l'Ath­le­tic o la Real Soci­e­dad han tret par­tit d'aquesta estratègia, però si aga­fem com a exem­ple les dues visi­tes a Ano­eta (amb un mes de diferència) veu­rem que la diferència entre el KO tècnic de la lliga (1-1) i la victòria en l'anada de la copa (0-1) la van posar els de Luis Enri­que, que van ser molt més inten­sos, més soli­da­ris, van jugar més junts, amb més aju­des, per defen­sar i ata­car, van millo­rar clara­ment la pressió alta i van equi­li­brar la bata­lla de les pilo­tes divi­di­des i les sego­nes i ter­ce­res juga­des. Pen­sar abans, exe­cu­tar més ràpida­ment, anti­ci­par-se al rival. En aquest esce­nari, l'equip pateix molt menys, té més pos­si­bi­li­tats de ser ell mateix i el talent ho té més fàcil per mar­car la diferència. Sense aquesta acti­tud, fins i tot l'Eibar hau­ria estat més rival i les sen­sa­ci­ons avui no serien les matei­xes.