Escric aquest article unes hores abans que França i Eslovènia encetin els duels de semifinals del campionat mundial d'handbol a Bercy. I ho faig amb el convenciment profund que, quan falten tres partits, el France Handball 2017 és el millor mundial que s'ha fet en l'aspecte organitzatiu, d'espectadors i d'ambient, però esportivament queda molt lluny dels millors.

El joc és fluix. Així. En línies generals. Obrint el marge a les excepcions. Sempre hi ha de ser. Però el to general d'aquest mundial és que la gran majoria d'equips han rendit per sota del seu nivell. Alemanya, Dinamarca, Espanya, Polònia. Fins i tot Noruega i Eslovènia han mostrat un to inferior al que els havíem vist recentment. I aquesta baixada té diverses explicacions. La primera és olímpica.

Amb els Jocs de Rio es tanca un cicle olímpic. Ara els països canvien entrenadors, models, rols i jugadors ja pensant en els Jocs de Tòquio del 2020. I això fa que el rendiment immediat se'n ressenti. Jugadors internacionalment poc evolucionats, entrenadors tocant tecles per mirar de trobar les bases del nou projecte. Federacions canviant criteris de selecció i de joc. Tot això afecta directament el nivell esportiu. I el mundial de França d'aquest 2017 ho està pagant.

En aquest sentit, cal fer un afegitó. El calendari. Una bestiesa que dona molts diners però que ofega el talent. Per això, algunes de les grans estrelles ja directament renuncien a la competició. O almenys no forcen per ser-hi. Ja hi haurà temps. Aquí juguen mundial o Europeu cada any. Penseu que, alguns jugadors, en tan sols mig any, han jugat uns Jocs Olímpics, un campionat mundial, la copa Asobal, la pretemporada i les diferents competicions amb els seus equips, i enmig hi havia les vacances.

I amb tot aquest embolcall, una nova manera de jugar. La recent normativa de la Federació Internacional d'Handbol (IHF) ha fet que, buscant l'espectacle, la tensió i el risc, es perdi atractiu. Llançaments a porteria buida des del camp propi, equips sense res a perdre que ataquen amb un més des de l'inici, desgavell. I, és clar, sensació de més distanciament de l'espectador general.

Les coses com siguin. El mundial de França és exemplar en molts aspectes. Simbòlic. A l'altura de les expectatives. Però, esportivament, el llegat que deixa és fàcilment superable.