Ambaixador
Deixem-nos dur per sensacions i dinàmiques. O per dades contundents, com que el Barça acumuli set anys seguits arribant a les semifinals de copa i deu sobre onze en les últimes edicions, una barbaritat que ajuda a calmar l'ànim i descartar biaixos interpretatius, oportunistes i massa pendents de l'últim resultat en la majoria d'ocasions. Quan Messi mostra la seva insaciable fam competitiva, torna a sortir el sol i s'esvaeixen temporals per pintar de rosa l'horitzó. Si, de propina, aquest etern vas comunicant anomenat Madrid sembla trontollar després de mesos d'un passeig esbombat per la propaganda, el pols es compassa i hom recupera la pau d'esperit. En espera del Betis i renovada la litúrgia de l'enfrontament anual amb l'Atlético, la referència blanca, obligada i constant per a la majoria dels barcelonistes, aporta tranquil·litat a la parròquia culer en comprovar que ja no les mamen tan dolces com semblava. Pots detestar aquest peculiar fenomen de l'eterna comparativa amb aquest poder fàctic espanyol, però assumeixes remugant que és el pa que s'hi dona. A punt de ratificar símptomes dels que enlairen l'ànim, arriba una altra bona notícia com per contagi: les negociacions amb Ronaldinho sota voluntat de recuperar-lo per a la causa. Els intangibles emocionals de connexió amb el brasiler, que ens va retornar el somriure quan petaven seques de valent, han aconseguit que oblidem el pedregar dels seus darrers temps i el considerem, quasi, mereixedor de l'afecte reservat als amics més preuats.
No sabem, però, si la humanitat i bonhomia del brasiler correspon al perfil d'ambaixador idoni en els feréstecs temps que corren. Més que un colom amb lliri al bec, el panorama requereix falcons intimidatoris, diplomàtics d'ullal retorçat i pell de rinoceront que vagin pel món, Estat inclòs, parant els peus i exigint que el futbol recordi tot l'excedent de bellesa aportat pel Barça en la darrera dècada. Almenys, que asseguri la compensació de certa justícia en el tracte. Ja sabem com va el ball per aquesta pell de brau i així, no ens ha d'estranyar que continuïn marejant Neymar amb imatges de les seves declaracions judicials a la banqueta dels acusats mentre una espessa flassada de silenci cau sobre Cristiano Ronaldo, protegint-lo de tot mal a pesar de les seves vulneracions fiscals, ara desades als llimbs. Contra el poder que emana la llotja del Bernabéu, caldria un autèntic sergent de ferro, una mena d'heroi incapaç d'arronsar-se, gairebé temerari, en lloc de gent com Ronnie, que ha vingut al món a gaudir i no arribarà mai a entendre per natura com de malvats són alguns poderosos quan persegueixen els seus objectius. Més que un colom de pau, el Barça necessitaria la CIA i el poder militar d'una superpotència per dissuadir-los de continuar atacant. Tot un Clint Eastwood en plena forma encarnant Harry el Brut per marcar territori i defensar interessos eternament en perill a causa de l'ambició aliena. Com que sembla que tornem a la plàcida navegació a la qual estàvem tan ben acostumats, ocupem-nos que no espatllin la travessia. Llàstima de Trump, que hauria estat el perfil ideal per al càrrec. De retop, ben pensat, millor tenir-lo aquí a nòmina que en el seu nou despatx a Washington. Tots hi sortiríem guanyant. Amb perdó pel símil bèl·lic, hauríem matat dos bons pardalots d'un tret.