El futbol hauria de ser un impecable aparador de pràctica democràtica, laboratori on aprofundir en els valors de civilització i progrés que ens hem atorgat. Escrivim hauria en condicional perquè tal desig ja és utopia, anhel de quatre beneits en minoria absoluta. Hauríem, tornem-hi, de creure que un altre futbol també és possible i no conformar-nos a xapotejar constantment en aquest fangar. La gent del Rayo no arriba a les conviccions pròpies d'un Sankt Pauli –per esmentar una referència emblemàtica–, però demostren claredat d'idees quan mirem de trobar coherència en els fets. Igual es mobilitzen per un desnonament que pels drets de les minories o la igualtat de les dones. Resulta coherent que es neguin a acceptar un neonazi ucraïnès a les seves files, però ningú s'ha molestat a comprovar si Roman Zozulya és fefaentment el que denuncien, encara que sigui per allò de la presumpció d'innocència. Tot i que sense constatacions, altres, els que s'escandalitzen per sistema, han corregut, és clar, a criminalitzar l'afició vallecana titllant-la d'intransigent i gairebé talibana. Els jugadors del Betis, al complet, han denunciat el “linxament públic” sofert, segons ells, per Zozulya, i el mateix president de la LFP, Javier Tebas, estudia una querella per coacció. El món a l'inrevés. El Betis mai ha reclamat res al seu davanter centre, maltractador condemnat, ni el president ha patit cap obstacle malgrat la seva vella militància a la feixista Fuerza Nueva. Tampoc l'Atlético ha dit ni piu sobre l'acusació rebuda per un dels seus centrals, detingut per agredir la seva parella. Mentre jugui bé, per què exigir-li mínima decència, per què reclamar-li responsabilitats de simple ciutadà. I més val no parlar tampoc de les pressions del Real Madrid per jugar a Vigo com fos.

També seria democràtic, en altres àmbits, posar fi a la persecució que amenaça les cames de Neymar i no alimentar baixes passions alienes per boca de vicepresidents que s'empatollen en l'oratòria. I ja de passada, hauríem, tornem al condicional, de callar si no som capaços de practicar a casa els valors amb què tant se'ns omple la boca. Un expresident del Barça està sent investigat per la fiscalia nord-americana i tothom continua amb la mirada distreta, no fos cas que se'ns acudís reflexionar sobre la seva trajectòria i actes o l'evident frau que ha suposat la confiança dipositada en ell a les urnes. Tampoc ningú es molesta a exigir que s'acabin les portes giratòries, habituals en política i rebutjables, segons manual, en qualsevol sector. La directiva continua pagant els serveis prestats a aquells que han seguit el seu dictat en la línia editorial que més els convenia, sense que ningú gosi denunciar una pràctica tan moralment rebutjable. El club es torna cada cop més opac, antitètic a la trajectòria històrica, condicionat per la ideologia dels seus gestors, que l'entenen com un negoci a buidar de sentiment i exemple social, però tant se val, centrem-nos en rotacions, lligues o copes. Poc podrem escandalitzar-nos pels pèssims exemples aliens si abans no cuidem curosament la nostra praxi, malgrat que això comenci a semblar com exigir la lluna, un impossible. El futbol no vol saber més enllà que guanyin els meus. En aquest camp primari, el desig de democràcia plena és avui un concepte buit de contingut. Pur brindis al sol.