La normalitat no és notícia

No hau­ria de ser notícia que el Barça afronti un par­tit de lliga al Camp Nou amb una mà de juga­dors que no hagin jugat tres dies abans un altre par­tit. Hau­ria de ser nor­mal i també ho hau­ria de ser que guanyés la majo­ria de rivals, mal­grat no sor­tir amb els onze millors, perquè per això té la plan­ti­lla i la nòmina que té. Hau­ria de ser més nor­mal el 3-0 con­tra l'Ath­le­tic que l'1-2 con­tra l'Alavés. Tam­poc hau­ria de ser notícia que Messi des­cansés l'última mitja hora d'un par­tit sen­ten­ciat i que Luis Suárez s'estalviés un par­tit de tant en tant i fos Paco Alcácer qui fes el que millor sap fer, mar­car gols. Hau­ria de ser nor­mal que Aleix Vidal donés aire sovint a Sergi Roberto, una alter­na­tiva a Luis Enri­que i fins i tot argu­ments per deba­tre la titu­la­ri­tat al late­ral dret. I segu­ra­ment tam­poc hau­ria de ser notícia que un mig del camp amb André Gomes, Arda Turan i Rafinha no fos vist quasi com una amenaça en absència d'Ini­esta i Ser­gio Bus­quets.

En gene­ral, per­ce­bem les rota­ci­ons no com un bé impres­cin­di­ble, sinó com un mal ine­vi­ta­ble. Sabem, perquè està demos­trat, que no pots aspi­rar a tots els títols amb un calen­dari inhumà si no tens una plan­ti­lla capaç de repar­tir-se els 60 par­tits d'alta com­pe­tició que hauràs de dis­pu­tar, i tot i així ento­mem una ali­ne­ació amb rota­ci­ons però far­cida d'inter­na­ci­o­nals no com un luxe, sinó com una con­cessió al rival de torn. Ens les aga­fem com si ens robes­sin una part de l'equip, del par­tit i del fut­bol que esperàvem veure. És ins­tin­tiu, és incons­ci­ent, és quasi vis­ce­ral i sem­bla que també sigui incu­ra­ble.

Només després d'un dràstic procés de raci­o­na­lit­zació, even­tu­al­ment amb l'ajut d'una dosi de Valium, arri­bem a accep­tar o a fer veure que accep­tem que allò és la millor solució per man­te­nir un to com­pe­ti­tiu ele­vat cada tres dies i durant vuit o nou mesos i, per tant, la millor estratègia pen­sant en els títols. Només així posem bona cara al par­tit sabent –perquè ho sabem– que si la cosa no acaba de fun­ci­o­nar ens obli­da­rem total­ment de les vir­tuts de l'estratègia i només ens recor­da­rem dels que no han jugat, sense impor­tar-nos gaire si el pro­blema de l'equip ha estat aquest o un altre. I és en aquesta rea­li­tat para­do­xal­que després de gua­nyar 1-2 al Vicente Cal­derón en l'anada d'una semi­fi­nal de copa que pre­su­mies dura o molt dura, aca­bem posant el focus en les coses que el Barça ha fet mala­ment, en comp­tes de fer-ho en les coses que ha fet bé. És la nor­ma­li­tat a can Barça. Per bé i per mal.