La cacera
En espera que el Leganés pagui avui els plats trencats i una golejada assossegui els ànims, convé prendre's l'actualitat blaugrana amb certa flegma. No fos cas que caiguem víctimes del foc amic. La valoració del futbol és, per pròpia natura, oportunista de mena i es limita a sospesar el curt termini, sense cap perspectiva. Si hi afegim que la memòria és selectiva i la tria d'arguments en defensa o atac, del tot arbitrària, arribarem a l'habitual desgavell amb què resulta impossible esbrinar responsabilitats. Per començar, hi ha un bon grapat de gent que no suporta Luis Enrique. Els seus defensors branden els vuit títols aconseguits. Els detractors enarboren un grapat de raonats demèrits. I entre tots l'han situat als peus dels cavalls, comptant amb la seva inestimable col·laboració. Després de l'hecatombe a París, ja tenim un boc expiatori si la temporada acaba anant pel pedregar. Sempre és necessari trobar-ne un, no fos cas que cerquéssim responsables just allà on toca. Si es tracta d'emprendre cacera, hom pot mirar en qualsevol direcció buscant culpables, tret d'una, coneguda com a vestidor. Part de la plantilla ha demostrat una i mil vegades la seva professionalitat, categoria i compromís; per tant, no mereixen ser acusats de res. N'hi ha d'altres que tampoc no tenen cap culpa d'haver acabat aquí. En tot cas els van triar, pagant, a més, quantitats extraordinàries. Hi ha un entrenador que tocarà el dos quan li doni la gana perquè és així de pinxo i també existeixen, entre una àmplia llista en nòmina, des de secretaris tècnics a responsables d'esports professionals passant per un grapat d'assessors o responsables de l'erma Masia dels darrers anys. I al pis de dalt, la gent que els ha posat en el càrrec, altrament coneguts com a directius. A l'últim graó, un president que va guanyar eleccions fa any i mig gràcies al triplet del trident, tal com els agradava lluir en campanya. Però no, res d'ampliar la panoràmica: o tècnic o jugadors. Ja s'encarreguen ells de fixar on hem de posar la mirada.
Els vius que generen corrents d'opinió han sortit de passeig a despistar en benefici dels amos, no fos cas que els assenyalessin a ells. S'han de desviar mirades i avivar cortines de fum. I així, podem remoure el que s'hagi de menester: reforços, travesses de nous misters, focalització de culpes al vestidor... el que trobin més a mà. O el magnífic embolcall d'expressions afortunades com ara actitud, intensitat i d'altres que, ben mirat, poc pesen en el debat. Qualsevol excusa val, tret de mirar a la llotja i exigir responsabilitats, perquè, en tot cas, el 4-0 no és fruit de noranta minuts, sinó d'un llarg recorregut esbiaixat a còpia de prendre un munt de decisions errònies covades en anys. La cerimònia tradicional quan no vols focalitzar al centre de poder que et dona de menjar. Fins i tot són capaços de practicar l'esquizofrènia amb Messi. No gosen imputar-lo en el disgust i, en canvi, voldran renovar-lo ràpidament per apuntar-se el trumfo. Ja sabem com va això, a base de vísceres, memòries selectives i, sobretot, interessos ben determinats. Ara falta menys per començar a parlar de remuntada, de got mig ple i de vendre aquest pretès periodisme optimista, tan cínic com irreal. El barcelonisme, sempre tan previsible. Al final ho convertiran en qüestió de fe i sentiment culer. I Bartomeu, què hi diu?