En mode autodestrucció

El Barça ha ensu­mat el fracàs i el resul­tat és aquesta bar­reja de cabreig i des­con­fiança que es va viure al Camp Nou diu­menge, amb el Leganés com a con­vi­dat de pedra. Natu­ral­ment, tot és rela­tiu. Fracàs és una paraula massa grui­xuda en ter­mes de tem­po­rada (és febrer i l'equip encara està viu en totes les com­pe­ti­ci­ons), en ter­mes de cicle (8 de 10 títols gua­nyats amb Luis Enri­que a la ban­queta) i encara més en ter­mes de pro­jecte (en 12 anys, 8 lli­gues i 4 Cham­pi­ons, inclo­sos dos tri­plets). Però la per­cepció de la rea­li­tat és lliure. Tan lliure com perquè Leo Messi no celebrés cap dels dos gols amb què va donar els tres punts con­tra el Lega. Tan lliure perquè un sec­tor del bar­ce­lo­nisme vul­gui cre­mar a la foguera un bon fut­bo­lista que acaba d'arri­bar com André Gomes. O tan lliure perquè algu­nes vaques sagra­des del ves­ti­dor hagin mar­cat distàncies amb el seu entre­na­dor, com van fer, volent o no, Bus­quets i Ini­esta després de l'euro­pa­llissa de dimarts pas­sat al camp del PSG.

No tot és blanc o negre. El Barça de Luis Enri­que no és l'ànima en pena que vam veure diu­menge al Camp Nou, ni l'equip esqui­fit que va clau­di­car al Parc dels Prínceps de París, de la mateixa manera que el Barça de Rijka­ard no era el que va anar al Ber­nabéu a fer el pas­sadís i reco­llir un cabas­set de gols, ni el Barça de Guar­di­ola era el que va inves­tir Mou­rinho al Camp Nou amb la seva única lliga espa­nyola. Tots van saber treure suc de l'equip durant un temps i després ho van dei­xar de fer, perquè les cir­cumstàncies can­vien, el grup evo­lu­ci­ona i les apos­tes que es fan durant el tra­jecte no sem­pre fun­ci­o­nen ni donen el mateix resul­tat. L'aposta que més ha con­di­ci­o­nat Luis Enri­que és la del tri­dent. Tenir Messi, Suárez i Ney­mar és un luxe, que ha donat gols, par­tits, títols i espec­ta­cle, però ha con­di­ci­o­nat sem­pre les ali­ne­a­ci­ons, els can­vis, la com­po­sició de la plan­ti­lla, les dinàmiques de joc amb i sense la pilota, l'estruc­tura de l'equip, la seva fia­bi­li­tat i qui sap fins a quin punt els valors col·lec­tius que fan fort l'equip i tot el grup. Massa mot­xi­lla perquè les coses vagin molt bé durant molt de temps.

A París es van ali­near els astres, pot­ser sí, però el Barça fa temps que és més irre­gu­lar i més vul­ne­ra­ble que abans; fa temps que no (es) diver­teix amb el seu joc; fa temps que no juga al que vol, sinó al que pot o li dei­xen; fa temps que, sent can­di­dat a tot, va dei­xar de ser favo­rit a res. Segu­ra­ment tot això explica que, a París, l'equip i l'entorn hagin entrat en mode auto­des­trucció. Veu­rem quan i sobre­tot com en surt.