Tal com és
Hi ha una expressió genuïnament americana que s'aplica com una segona pell a la personalitat de Luis Enrique: el que veus és el que hi ha. No hi donis més voltes. O com han dit, en definició simplista, alguns avesats indagadors del seu caràcter: ell és així. Et podrà agradar més o menys, redactaràs llista de virtuts i defectes, però no hi ha secrets. La declaració va agafar per sorpresa, però el contingut era previsible. Com que ell actua de manera coherent amb la seva imatge pública, opta per plegar quan li sembla l'instant adient, sense que ningú li digui què toca fer. No valen estratègies institucionals, timing o qualsevol altre moviment en el complex tauler blaugrana que altres buscarien com a alternativa ideal, escarrassant-se fins a perdre la son. Amb Luis Enrique tot sembla primari, directe, i la definició no implica cap mena de crítica. Assumit l'impacte, hem girat full. A la seva manera, aquest també se'ns ha buidat i convé anar amb peus de plom per no arribar a creure'ns que la banqueta culer és un monstre insaciable capaç de foragitar els seus inquilins a velocitat supersònica. Manegar-se entre tants professionals d'altíssim nivell, joves, rics i famosos, tampoc resulta càrrec de bufar i fer ampolles, és clar, però al final de l'anàlisi tornarem al punt de partida, a simplificar-ho convençuts que ell és així i s'ha acabat el bròquil.
En tot cas, ningú no sap a 3 de març què significarà l'anunci, si esperonarà el vestidor, si servirà de molt o de poc. No cal traure les boles de vidre de passeig. Ja es veurà i prou juguem a endevins tots plegats per atàvica costum com per estalviar-nos ara les especulacions. Quedem-nos amb les certeses: deixarà les portes obertes a una segona època si és que algun dia el càrrec torna a venir-li de gust i entrarà en els annals de la història com un dels tècnics amb més bon palmarès de la centenària trajectòria. Entre la cinquantena llarga de predecessors, pocs li aguanten una comparació. I aquest és, en essència, un mèrit majúscul. Tampoc la posteritat sap res dels debats puntuals, ningú no parlarà d'aquí a cert temps de l'evolució del model, ni de la fidelitat o la suposada revisió del tan venerat estil de joc, ni res d'això.
En tot cas, simplificarem a vuit títols –i l'afegitó encara pendent– en tres temporades i recordarem que era l'entrenador d'un trident que el futur voldrà mitificar. El safareig puntual, la interpretació oportunista, la revenja d'alguns periodistes que no suporten ser detestats, quedaran com a simple pols esborrada d'una bufada. No cal abundar en el desfici de xifrar els cicles d'entrenadors, situant-los en una norma de tres i un màxim de quatre perquè tampoc obeeix a comprovacions empíriques. Cada cas és un món i avui aplica un sobri agraïment als serveis prestats sense fer gaire la gara-gara, tal com requeriria el perfil del mateix interessat. En tot cas, acabi com acabi el curs, la patata calenta cau en altres mans, mentre que Luis Enrique sap que el futur li serà molt benèvol en reconeixement. A veure qui trien, per qui opten en el relleu. Això sí que serà una declaració d'intencions en el moment que encetarem nova època. Sentirem un terrabastall d'opinions i d'interessos en dansa que poc preocuparan qui avui toca el dos. Ell viu al seu aire. I amb ell, al Barça no li ha anat gens malament, tot el contrari.