Emocions
Les emocions no es poden traduir. Quatre dies després, encara hi donem tombs, divaguem sobre una infinitat de derivades. Ens venen al cap algunes frases de manera recurrent. Les van pronunciar dos mites del barcelonisme i encara avui mostren la virtut de fer-nos rumiar. Quan indagàvem la biografia de Kubala, el mite que va retornar l'autoestima al catalanisme culer, vam trobar una mena de pedra filosofal capaç d'explicar-ho gairebé tot sobre ell. Un periodista de l'època li va preguntar per què gaudia de les victòries. La seva resposta, meravellosa: “Per veure el somriure dels barcelonins l'endemà.” En una altra perla extrapolable, al Johan futbolista li estranyava que, després d'obtenir la lliga del 74, tothom li donés les gràcies en lloc de felicitar-lo, tal com estava acostumat a Holanda. El mateix Cruyff, mestre en filosofia pedestre, va marcar el punt d'inflexió abans de Wembley amb allò tan mitificat del “sortiu i gaudiu” que posava fi –per la força del positivisme, del got mig ple, del carpe diem– als interminables temps de fatalisme, a la negativitat que creiem inherent a l'ànima. Tot podia anar raonablement pitjor fins que algú ens va recomanar que ens ho prenguéssim d'una altra manera. Pagava la pena no rendir-se, continuar lluitant.
De la remuntada perviuran multitud de pinzellades que conformen el monument de gaudi compartit. Imaginar com canviarà l'existència de Sergi Roberto. Li recordaran el gol cada dos per tres i, a sobre, el convidaran a conèixer l'experiència de l'interlocutor: on era, amb qui estava, com ho va celebrar... Té raó Piqué quan diu que els hospitals hauran d'atendre un munt de parts d'aquí a nou mesos. Això és el que celebrem del futbol, la capacitat de fer-nos sentir pletòrics amb instants així, malgrat, com escrivia un escriptor argentí, que sembla que el redactor del guió viscut sigui rematadament idiota, un inútil d'imaginació forassenyada. Ningú acceptaria per inversemblant una pel·lícula o un text acabats així. La Foto –amb majúscules–. La de Messi, pujat allà dalt, expressant –ell, que no expressa si no hi ha la pilota pel mig– la fondària del seu sentiment culer. Les abraçades i corredisses. L'aposta de Luis Enrique a tot o res sacsejant el vestidor a partir d'anunciar la imminent renúncia. El descomunal rendiment de Neymar, a partir d'ara, segurament, un altre futbolista. Ter Stegen, aguantant la utopia i forçant el que hom qualifica de miracle sense possibilitat de caure en blasfèmia. Els extrems de paroxisme viscut. I així, fins mai no acabar, les experiències públiques i les privades de cadascú en la seva intimitat. La preciositat d'aquesta composició genera una mena de síndrome de Stendhal futbolístic, en què no hi poden cabre ni enveges alienes, ni parlar de diners, ni eterns vasos comunicants de comparació blanca ni les constants ganes d'aigualir el vi que mostren els enrabiats adversaris. Massa aviat per calcular conseqüències, d'on ens acabarà portant la remuntada. En tot cas, ja toca canviar de sensacions per seny i agrair que aquests futbolistes barregin talent amb compromís i ens representin així de bé. Ja fa deu llargs anys que el Barça ha mudat d'ànima i res ja no és el que era. I dimecres ens ho va ratificar. La personalitat culer ha millorat com de la nit al dia. L'evidència emociona.