Si ens creiem el futbol com un estat d'ànim, amb el Barça hauríem de viure medicats i sota vigilància facultativa, que no deu ser bo passar en un sospir d'eufòries a depressions sense matisos. Arribat el temps de jugar-se les garrofes de cada temporada, estàvem massa ben acostumats al fet que l'equip resultés recognoscible, a intuir si ens en podíem refiar o sospitar que petarien seques. Enguany, no hi ha manera de ratificar quina versió és la bona. Si la rauxa del PSG, si les frustrants rotacions de Riazor o el neguit i la vacil·lació en espera del sorteig de Champions. Ens posen impossible el vaticini, per això valorem més la manera de derrotar avui el València que no pas la simple victòria. Per desè any consecutiu, poca broma amb el mèrit, l'equip arriba als quarts de final de la Champions, tot i que enguany ho faci amb la pauta alterada. Ja no s'expressa a la gespa com l'equip convençut de les seves possibilitats, favorit indiscutible en qualsevol contesa. Tal com ha anat el recorregut, a Luis Enrique no li queda cap altra alternativa que alinear els dotze jugadors vàlids durant la resta de temporada. Toca jugar-se les possibilitats d'assolir el triplet amb l'onze que alinearia qualsevol seguidor, amb l'única carta intercanviable de Mascherano i Umtiti, si és que el tècnic no manté l'aposta pel 3-4-3. Les ambicions de campanya dependran del seu estat de forma i, de moment, ens posen prou difícil endevinar si seran capaços de rendir a l'altura de les exigències. No es dubta de la seva capacitat de competir ni del talent de sobres demostrat, però les prestacions del col·lectiu generen interrogants raonables. El diagnòstic d'irregularitat ens agafa per sorpresa. Després de la sensacional remuntada, pocs podien aventurar aquests dubtes existencials. Ara mateix, desconèixer com acabarà això, veure afeblida l'habitual confiança en els forces pròpies, resulta com habitar un territori desconegut, gairebé ignot.

Només queda evident que, una altra vegada, als responsables de la institució se'ls ha girat una feinada quan s'acabi la campanya i sigui hora d'avaluar carències i necessitats de futur. Tant se val quina sigui la nota en els exàmens finals de curs. El mantra d'aquell imprescindible fons d'armari que ens va acompanyar fa un any, amb la respectable inversió de 120 milions, serà substituït per un creixent corrent d'opinió, lògic i també argumentat. Ara cal fitxar titulars i assegurar la renovació del grup, aprofitar la recta final en la carrera dels grans futbolistes supervivents de la inacabable hegemonia, recuperar projecte i Masia. Dels jugadors no se'n pot malfiar, no se'ls pot criticar ni piu. Tampoc, vistos els serveis prestats, de l'entrenador, a punt de plegar. Al cap i a la fi, Luis Enrique ja no canviarà la seva partitura. En l'hora del relleu, quan toqui inaugurar etapa amb un nou inquilí del qual encara no se sap ni perfil ni plantejament, fora ideal arrencar des de la satisfacció dels títols, no des de les presses i frustracions d'una hipotètica derrota. Arriba la recta final sense que sobri confiança en les forces pròpies, sensació nova, generadora de cert neguit. Contra la Juve i la seva imponent squadra, el pitjor que li podria passar a l'equip seria no reconèixer-se davant del mirall. No hi ha enemic més gran que el mateix Barça, avui imprevisible.