Ja diuen que les casualitats no existeixen. Dies enrere, a punt de presentar el projecte Barça Innovation Hub, coneixíem l'òbit del president Montal, que exigia prioritat de tracte. Curiosa també la repetició del fenomen viscut fa un any amb el traspàs de Cruyff: aquells que més li van negar el pa i la sal es converteixen en els primers devots quan toca pujar al carro de l'argument incontestable. Tics de l'oportunisme, buscant sempre l'opció guanyadora a la desesperada. La realitat és ben tossuda, prou ho sabem. Insisteix i torna per repassar les seves lliçons, a veure si les hem après o fem l'orni. Sort que el temps s'encarrega d'imposar raons, obres i veritats objectives. Amb Montal, el Barça venia de ben avall en tots els sentits i cal explicar-ho a les noves generacions. Bàsicament, perquè ells viuen instal·lats molt amunt i hauran d'impedir que no ens provoquin una vertiginosa baixada les decisions preses des de dins, ara que la inèrcia del llegat s'atura i costa trobar companyia renovada a l'altura de Messi. Llàstima del menyspreu a les ensenyances històriques, sumat a la poca traça per fixar les prioritats adients, tot i que sempre quedi temps per corregir. Ara poden dedicar un carrer, un camp i una estàtua a Johan, si cal, i pocs dubtaran del merescut homenatge a un revolucionari que ens va alterar fins a la manera de pensar i entendre el futbol, però tampoc no esborraran el paper d'estrassa realitzat quan li van retirar la presidència d'honor. La tossuderia dels fets.

Com en el flagrant naufragi del bàsquet. Ara que el nou projecte s'ha transformat en calamitat, cap directiu o executiu dona explicacions ni assumeix responsabilitats. Tampoc sembla que sàpiguen com reaccionar, perquè amagar el cap sota l'ala és sinònim d'incapacitat. El que passa ja arriba a l'alçada d'un campanar, tot i que no vulguin sentir la fressa de les campanes. Com dirien en les promocions cinematogràfiques, dels autors d'Això no és xuclar un boli, arriba ara No fitxarem un entrenador de pissarra i guix. Els eslògans queden molt bé en teoria. Després, l'aplicació pràctica despulla carències. Tornant a Montal, ell també va obrir les portes al futbol femení. Ara tampoc cal fer-nos els feministes, que aquells temps eren els que eren en qüestió de gènere. Però va fer el primer pas. Quasi mig segle després, l'excel·lent equip que entrena Xavi Llorens és a punt d'arribar a les semifinals de la Champions, fita històrica. Moment, doncs, per lliurar suport institucional sense escletxes a les dones, de celebrar la formidable progressió en aquesta vindicació d'igualtat de condicions. Distingim, doncs, on enfocar les energies, qui les val i qui les mereix, qui fa autèntic barcelonisme i què és, simplement, incapacitat per redreçar les decisions errònies. Parlant de vents i opinions, segons va l'últim resultat de cadascú, puja o baixa la cotització dels teòrics relleus de Luis Enrique. Defensar la continuïtat del model tampoc ha de comportar per força que es vegi Unzué com a alternativa a promocionar. De fet, hi ha altres candidats de menor risc en la fidelitat cap a allò que Montal i Cruyff, entre d'altres, van començar a dissenyar. La vida és el que passa mentre la directiva es veu obligada a canviar plans inicials per la contumàcia dels fets. Així és la vida blaugrana.