En plena autarquia i a imitació dels règims totalitaris vençuts que els servien de referència, el franquisme va donar suport al Madrid com a vehicle ideològic, de promoció exterior i adormidora interior. Res supera la frase de Castiella, ministre d'Exteriors del dictador, que el va definir com “el millor ambaixador d'Espanya”. Es van llançar a fons en el projecte a partir del Barça de les cinc copes. No podia ser, només faltaria, que els catalans fossin hegemònics en cap àmbit. Abans, el caporal Bernabéu, incondicional de Franco, l'havia entabanat amb la idea que Madrid mereixia un estadio nacional i, per dos cops, Chamartín va créixer fins a l'exageració. La resta de la història, a partir del punt d'inflexió d'Alfredo Di Stéfano, ja la coneixem de sobres. Bàsicament, l'hem patida. Ben aviat, el blanc va aconseguir la representació coherent amb certa megalomania. Perdut l'imperi, creien recuperar vells esplendors gràcies a la pilota. I així han passat sis dècades, sis, sense que ningú gosi a dir-los ni piu. Ja diuen que els vencedors escriuen el relat que els convé. I pretenen que l'assumeixis sense dret a esmena. Ni tan sols a protesta o exigència de justícia.

En els últims anys, la història del FC Barcelona ha estat reescrita d'acord amb una necessitat democràtica de saber la veritat, esvair llegendes, conèixer contextos i esbrinar què ens va forjar a ser el que som. Ells, naturalment, mai voldran imitar aquest corrent perquè quedarien amb les vergonyes a l'aire, perquè mai tindran la humilitat necessària per reconèixer què han fet i desfet a voluntat fàctica, utilitzant la resta com a comparsa i el barcelonisme de víctima propiciatòria que, per la seva natura identitària i desafiant, necessita continus càstigs i humiliacions que li recordin qui i com mana aquí. Un penal, una arbitrarietat, una tupinada rere l'altra. Ara Piqué replica sense ser qui hauria d'assenyalar-los i es tornen a fer els ofesos. El Madrid és un poder fàctic, a la llotja del Bernabéu s'hi couen tot tipus de tripijocs i els simples mortals acabem pagant els excessos del napoleònic Florentino, com en el flagrant cas del Castor. Després, encara els has de sentir parlant de valors i postveritats absolutes. Sentim certa flaca pels esperits lliures, però ens agradaria més emprar els canals adients per a la denúncia. Exigència de respecte i tracte entre iguals, per començar. Sense esperança de correcció, en tot cas només ens sorprèn la tossuderia a seguir vinculats a la lliga espanyola sabent que les cartes de la seva partida estan marcades. Després de seixanta anys amb la mateixa cançoneta, potser seria hora de demostrar cert orgull i deixar-los palplantats. Que es mengin el que cuinen, no cal pagar les festes ni riure'ls les gràcies. Piqué no pot ser el president perquè és central, però els nostres representants institucionals encara dubten davant l'evidència i prefereixen entomar per sistema i costum, quan els temps indiquen que ja toca dir-los que s'ha acabat el bròquil. Però com que ningú no bada boca en aquest club presidit per Messi, li toca a Piqué parlar de la llotja blanca, dels tractes de favor, de la desapareguda denúncia contra CR7 i de tantes altres arbitrarietats que afarten el comú dels mortals des de temps immemorials. Sempre, és clar, que no ocupi lloc a la llotja blaugrana. Ells viuen al seu món.