Veure'ls atacar com una guerrilla, com si fossin l'exèrcit de Pancho Villa quan havien estat la filharmònica de so i execució perfectes, denotava quelcom de poètic declivi. On som i on érem. I que poc que hem après de preservar el model, de seguir la pauta marcada. Vist que als jugadors res se'ls pot imputar, l'ovació final de l'estadi sonava a reconeixement nostàlgic. No es tracta de córrer més per acontentar els que confonen futbol amb atletisme, sinó de mantenir la identitat, ja tan rebregada. L'onze titular manté qualitat, compromís i garanties, però és l'enxaneta del castell que requereix una estructura sòlida per coronar com cal. Òbviament, poden encara guanyar on sigui i contra el rival que toqui, però si la resta de l'entitat no acompanya no se'ls pot reclamar una heroïcitat en cada matx quan només queda l'onze titular dempeus. Fa anys que perden un llençol a cada bugada, i el vestidor és l'únic que s'escapa del desgavell general. Luis Enrique passarà a la història com el fals encarregat de fer evolucionar un model que, amb la fredor de la perspectiva, només mostra involució. Hi ha una dada que llança sal a la ferida: tenir el millor de la història ha proporcionat una Champions en els darrers sis anys, pecat imperdonable que es pagarà a llarg termini, quan ens envaeixi un implacable enyor d'aquests temps hegemònics que encara ens haurien de brindar més collita d'èxits. Si s'hagués treballat com exigeix la casa, amb la planificació que requeria la imprescindible renovació d'un vestidor únic, no parlaríem avui d'àrbitres, d'excuses de mal pagador, ni ens distraurien especulant amb imminents reforços titulars quan la despesa en recanvis ha pujat una barbaritat, convertida en fortuna llençada a les escombraries. Només ens faltava pel canvi de duro els dubtes expressats per Iniesta, icona disposada a retirar-se aquí que ara sospesa tocar el dos. Coneixent-lo, mai no ho sabrem de la seva boca, però resulta temptador intuir raons: en el futur pinten bastos i les icones no senten el suport del club.

Ara, en canvi, tornen vells tics i certes novetats indesitjades. Abans de la tornada contra la pètria Juve, les forçades consignes oficials recorrien a la fe i a certa fatxenderia mai vista. Esperar una remuntada com qui bufa i fa ampolles voreja la inconsciència. Bé ens està el positivisme basat en raons i sòlids arguments, però vendre proeses per tapar les errades comeses i deixar-les sense exigència de responsabilitats resulta una desviació interessada, tenyida de mediocritat. Empassem el primer corrent d'opinió que ens presenten al davant sense cap voluntat de rumiar-la. Tot és superficial, immediat, irreflexiu. Sense cap dubte, avui poden guanyar al Bernabéu. Només faltaria amb aquest equip i l'extraordinari full de serveis que acumula.

I també poden perdre, com s'ha caigut en la Champions, i confirmar l'adeu a la lliga. Aleshores, què? A tapar-ho corrents parlant de mil novetats, escut i excusa d'allò més previsible. Quelcom s'haurà fet malament en aquest club si comencen a petar seques. Quan Guardiola no vol ni sentir a parlar d'un hipotètic retorn, senyal que tornem a viure en mans del poder tradicional que mana sense saber-ne un borrall. No ens fem els sorpresos. Els artistes de talent han quedat reduïts a una guerrilla voluntariosa. I ningú se'n fa responsable. El neonuñisme és això.