Els vells peri­o­dis­tes bate­ja­ven situ­a­ci­ons o equips d'antuvi amb el desig de fixar-los en la memòria i apor­tar mística de cara a la poste­ri­tat. La pràctica ha cai­gut en desús i pot­ser fora bo revi­far-la amb l'argu­ment que aquesta lliga prou s'ho mereix. Des­gra­nant exem­ples, podria adop­tar el renom de lliga de Mar­celo, després de com­pro­var com algú que merei­xia sanció juga i atorga tres punts deci­sius als seus. O la de Case­miro, autèntic pro­digi de la natura que ha acon­se­guit carta blanca mal­grat les contínues mali­fe­tes per­pe­tra­des. També la dels àrbi­tres, tot i que no seria gens ori­gi­nal després de sei­xanta anys acos­tu­mats al fet que els hipotètics jut­ges arram­bin el que puguin a favor del màxim poder fàctic espor­tiu de les Espa­nyes. Ben pen­sat, resul­ta­ria com­pli­cat sepa­rar aquest cam­pi­o­nat de tants pre­ce­dents simi­lars. Acabi com acabi, ambdós bàndols podrien reme­mo­rar-la amb vari­e­tat de mal­noms. Des d'aquí, per ampliar la tem­pesta d'idees, bé la podríem defi­nir com la de les fotos, per les dues ico­nes eter­nes rega­la­des pel petit déu argentí. O la de la inèrcia, un cop com­pro­vat que la nau blau­grana con­ti­nua empesa pel cor­rent després d'anys d'estèrils refor­mes i apro­fi­ta­ment abso­lut de l'herència rebuda, gen­ti­lesa de la junta. Si ens deci­dim a con­ver­tir-los en pro­ta­go­nis­tes, optaríem per la dels jut­jats, un cop com­pro­vada la seva tos­su­de­ria a visi­tar sales de justícia amb aquesta for­mi­da­ble freqüència.

En cas de bai­xar a peu de gespa, també s'escau­ria tit­llar-la, amb certa dosi d'iro­nia, com la de l'armari, perquè el tan anun­ciat fons de reserva no s'ha vist per enlloc. Pot­ser la de les rota­ci­ons? Pre­ci­sa­ment per posar en evidència la seva absència i veure un onze limi­tat en la pràctica a titu­lars sense suplents. Amb un punt de mala bava, apos­taríem per la d'André Gomes, en home­natge al pri­mer fut­bo­lista que, després d'una llarga tem­po­rada sense bocs expi­a­to­ris, con­cen­tra en la seva per­sona bona part de les manies i frus­tra­ci­ons de l'afi­ci­o­nat culer quan no s'explica què redi­mo­nis ha pas­sat per cedir gra­ci­o­sa­ment aque­lla pae­lla de domini que aga­fava pel mànec. Sal­tant de la iro­nia al vidriol, pot­ser esco­llir la del filial per la manera com la pro­pa­ganda ofi­cial exhi­beix ara com a èxit que suri un B enfon­sat prèvia­ment des de la seva pròpia incom­petència, incapaç de gene­rar saba nova per al pri­mer equip, la seva bàsica raó d'existència. Com­pro­vat l'opor­tu­nisme reg­nant, avui, en rabi­osa actu­a­li­tat, par­laríem de la lliga del regal de Jurado. O el Jura­dazo, si desit­gen tocar el vora­viu emo­ci­o­nal als rivals ciu­ta­dans. Pre­gant al cel un altre mira­cle de la talla d'aquells vis­cuts a Tene­rife, el cor­rent majo­ri­tari s'aferra ara a la lliga del des­gast, en espera que tants par­tits deci­sius en pocs dies ero­si­o­nin la com­pe­ti­ti­vi­tat madri­dista fins a esmi­co­lar-la. Molt ens temem que aquesta via no pros­pe­rarà per poc que Zidane demos­tri un xic de pes­quis. En té prou amb fer rota­ci­ons, apro­fi­tar la seva excel·lent ban­queta i posar homes vàlids en lloc de patums per man­te­nir l'evi­dent espe­rança d'èxit, per molt que ara vul­guem afer­rar-nos a tal clau roent. Al final, tot es resu­meix en un esti­ra­bot evi­dent: men­tre no gua­nyin una altra Cham­pi­ons, rai. Som així de pri­ma­ris. Pro­pos­tes de mal­noms per tan­car un any d'escassa substància que cal­dria jus­ti­fi­car amb l'excusa dels apel·latius.