Els vells periodistes batejaven situacions o equips d'antuvi amb el desig de fixar-los en la memòria i aportar mística de cara a la posteritat. La pràctica ha caigut en desús i potser fora bo revifar-la amb l'argument que aquesta lliga prou s'ho mereix. Desgranant exemples, podria adoptar el renom de lliga de Marcelo, després de comprovar com algú que mereixia sanció juga i atorga tres punts decisius als seus. O la de Casemiro, autèntic prodigi de la natura que ha aconseguit carta blanca malgrat les contínues malifetes perpetrades. També la dels àrbitres, tot i que no seria gens original després de seixanta anys acostumats al fet que els hipotètics jutges arrambin el que puguin a favor del màxim poder fàctic esportiu de les Espanyes. Ben pensat, resultaria complicat separar aquest campionat de tants precedents similars. Acabi com acabi, ambdós bàndols podrien rememorar-la amb varietat de malnoms. Des d'aquí, per ampliar la tempesta d'idees, bé la podríem definir com la de les fotos, per les dues icones eternes regalades pel petit déu argentí. O la de la inèrcia, un cop comprovat que la nau blaugrana continua empesa pel corrent després d'anys d'estèrils reformes i aprofitament absolut de l'herència rebuda, gentilesa de la junta. Si ens decidim a convertir-los en protagonistes, optaríem per la dels jutjats, un cop comprovada la seva tossuderia a visitar sales de justícia amb aquesta formidable freqüència.

En cas de baixar a peu de gespa, també s'escauria titllar-la, amb certa dosi d'ironia, com la de l'armari, perquè el tan anunciat fons de reserva no s'ha vist per enlloc. Potser la de les rotacions? Precisament per posar en evidència la seva absència i veure un onze limitat en la pràctica a titulars sense suplents. Amb un punt de mala bava, apostaríem per la d'André Gomes, en homenatge al primer futbolista que, després d'una llarga temporada sense bocs expiatoris, concentra en la seva persona bona part de les manies i frustracions de l'aficionat culer quan no s'explica què redimonis ha passat per cedir graciosament aquella paella de domini que agafava pel mànec. Saltant de la ironia al vidriol, potser escollir la del filial per la manera com la propaganda oficial exhibeix ara com a èxit que suri un B enfonsat prèviament des de la seva pròpia incompetència, incapaç de generar saba nova per al primer equip, la seva bàsica raó d'existència. Comprovat l'oportunisme regnant, avui, en rabiosa actualitat, parlaríem de la lliga del regal de Jurado. O el Juradazo, si desitgen tocar el voraviu emocional als rivals ciutadans. Pregant al cel un altre miracle de la talla d'aquells viscuts a Tenerife, el corrent majoritari s'aferra ara a la lliga del desgast, en espera que tants partits decisius en pocs dies erosionin la competitivitat madridista fins a esmicolar-la. Molt ens temem que aquesta via no prosperarà per poc que Zidane demostri un xic de pesquis. En té prou amb fer rotacions, aprofitar la seva excel·lent banqueta i posar homes vàlids en lloc de patums per mantenir l'evident esperança d'èxit, per molt que ara vulguem aferrar-nos a tal clau roent. Al final, tot es resumeix en un estirabot evident: mentre no guanyin una altra Champions, rai. Som així de primaris. Propostes de malnoms per tancar un any d'escassa substància que caldria justificar amb l'excusa dels apel·latius.