A Girona estem a un parell de jor­na­des d'endin­sar-nos en el ter­reny dels pen­sa­ments apo­calíptics i des­vet­llar-nos suats a mitja mati­nada amb Lotina a la ban­queta i Peter Lim a la llotja. De tota manera, hi ha un sec­tor d'histèrics avançats que ja deam­bu­len des­calços pel barri jueu, s'abo­quen a l'Onyar amb una pedra a l'entre­cuix, vaguen cap­cots per la deso­lació noc­turna de la Devesa i fan reverències islàmiques davant el sepul­cre de Sant Narcís. Així doncs, per tal de no agreu­jar la neu­rosi de l'afi­ci­o­nat mitjà, aquest gru­pus­cle d'angoi­xats anònims farien bé de fla­gel·lar-se als soter­ra­nis d'un edi­fici fun­ci­o­na­rial i esbos­sar els lus­tres que vivíem per no morir asfi­xi­ats en un Mon­ti­livi enru­nat, amb una ban­queta sense timó i una llotja àvida de meu­ques bara­tes que arro­do­nien l'ambi­ent de màfia rural. Per això, dei­xant de banda si s'acon­se­guirà l'ascens i ens assen­ta­rem a pri­mera, s'ha d'agrair la dig­ni­fi­cació del club des del pre­si­dent fins al dar­rer juga­dor que ha vin­gut a fer de piló, sense obli­dar l'encar­re­gat de ves­tir una oda en què els matei­xos prin­ci­pis són els fona­ments dels èxits col·lec­tius: Pablo Machín.

Ells han estat els artífexs que les noves gene­ra­ci­ons pri­o­rit­zin el blanc-i-ver­mell al blau­grana, i final­ment, que per ter­cer any con­se­cu­tiu arri­bem a les dar­re­res set­ma­nes amb una il·lusió repri­mida pel pànic d'ena­mo­rar-nos de nou. Així doncs, esmi­co­lem la careta de qui es queixa perquè viu millor en la por­que­ria que en l'expec­ta­tiva, i siguem agraïts de tro­bar-nos on tot­hom es veu des de fa dies, però pocs volen ver­ba­lit­zar: sal­tant al San­ti­ago Ber­nabéu amb la cer­tesa que Case­miro ja es pot ves­tir de Kim Jong-un, que tam­poc serà expul­sat. De tota manera, si al final el destí fos un morbós sense moral i tingués l'anhel irre­fre­na­ble de posar-nos de nou mirant cap a Pequín, segui­ria tenint la con­vicció que només podríem repe­tir: Gràcies, Girona, per l'ahir, per l'avui, i pel demà.