Temps era temps, no fa pas tant, quan mira­ves qual­se­vol equip i com­pro­va­ves que cap fut­bo­lista et feia el pes, cofoi com esta­ves dels teus, con­vençut que pocs aguan­ta­ven la com­pa­ració del talent i el ren­di­ment con­tras­tat. Ara repas­ses ali­ne­a­ci­ons ali­e­nes com el crio repassa l'àlbum de cro­mos i tro­bes un gra­pat que cal­drien. En un pretèrit gens remot, seies a con­tem­plar el matx del dia per rati­fi­car la cer­tesa que cap altre equip era capaç de jugar així a fut­bol. De fet, la cons­ta­tació empírica els situ­ava a la sola de la sabata. Abans, no fa pas tant, veies dosi­fi­car el nou­vin­gut del plan­ter, fogue­jat sense pressa, pel camí d'ocu­par una plaça per­llon­gada de titu­lar en un engra­natge precís, on la nova peça s'havia d'inte­grar obvi­ant el mínim risc de rebuig. En dies pot­ser ja obli­dats, no calia que et ven­gues­sin uto­pies des de les por­ta­des, podies pres­cin­dir d'aquesta embo­gida des­fi­lada de caríssims reforços a pro­mo­ci­o­nar perquè la millor inversió i més pro­duc­tiva es feia a casa. A fora, només calia cer­car allò que no es produïa a la fecunda fàbrica pròpia. Ni els crancs serien capaços de fer un salt enrere com el que vivim avui, dis­sor­ta­da­ment, en tants i tants aspec­tes que crèiem superats gràcies a l'experiència d'èxit. No és nostàlgia, no con­fon­guem. És pur anhel de coherència. Se supo­sava que n'havíem après, que, un cop asso­lida la fórmula d'èxit, només calia saber bar­re­jar ingre­di­ents. Pensàvem que una tem­po­rada podia sor­tir fluixa per les raons més diver­ses, atzar espor­tiu inclòs, però de seguida es man­tin­dria el nivell i pres­tigi sense gaire com­pli­cació. Estàvem en bones mans, comptàvem amb excel·lents pro­fes­si­o­nals que conei­xien la casa i el com­plex món del fut­bol d'elit.

Ara els crancs han recu­pe­rat velles tra­di­ci­ons, com la de viure pen­dents del Madrid, igno­rat en aquells esplèndids dies. Toca fer-nos de la Juve i con­ti­nuar en la inca­pa­ci­tat de reconèixer res ben fet al màxim adver­sari. Dis­si­mu­lem com qui sent ploure. Després, si toca, farem con­ferències de barra sobre l'ADN, el model, els valors, la cata­la­ni­tat i el que s'escai­gui i con­vin­gui, grans teo­ries aban­do­na­des a la pràctica. Entes­tats a no veure l'evidència, fugim d'estudi per no afron­tar res­pon­sa­bi­li­tats i exigències amb qual­se­vol excusa que tro­bem a mà. Sí, segur que es repe­tirà Tene­rife, segur que el des­gast blanc –amb la plan­ti­lla que tenen– reper­cu­tirà en el par­tit de Vigo o en l'últim moment, per fer-ho encara més èpic.

Una cosa és l'espe­rança i una altra ben dife­rent negar senyals d'alerta cons­tants. Per no afron­tar, ni ens plan­te­gem quants bons par­tits ha fet el Barça de Messi i el cele­brat tri­dent en les dues últi­mes tem­po­ra­des. Bons par­tits de fut­bol, res de remun­ta­des o esto­nes pun­tu­als. Segu­ra­ment, sobra­rien dits de les mans, però en lloc de pre­gun­tar-nos les raons d'aquesta evi­dent dava­llada o la inca­pa­ci­tat mani­festa de reno­vació, pre­fe­rim asse­nya­lar aquell o l'altre amb el dit i des­pis­tar, en la seva llarga llista de sinònims. Supo­sem que els crancs, per natura, mai no es plan­te­gen per què mar­xen cap enrere. Els culers, per diferència subs­tan­cial, podrien començar a pen­sar-s'ho després de la for­tuna inver­tida a cor­re­gir un model que no pre­ci­sava cap redreçament. Hem tor­nat a temps pretèrits i, a sobre, posem cara de no saber per què dimo­nis ho hem fet. I així ens va. Pit­jor, així ens anirà amb aquests res­pon­sa­bles.