Els crancs
Temps era temps, no fa pas tant, quan miraves qualsevol equip i comprovaves que cap futbolista et feia el pes, cofoi com estaves dels teus, convençut que pocs aguantaven la comparació del talent i el rendiment contrastat. Ara repasses alineacions alienes com el crio repassa l'àlbum de cromos i trobes un grapat que caldrien. En un pretèrit gens remot, seies a contemplar el matx del dia per ratificar la certesa que cap altre equip era capaç de jugar així a futbol. De fet, la constatació empírica els situava a la sola de la sabata. Abans, no fa pas tant, veies dosificar el nouvingut del planter, foguejat sense pressa, pel camí d'ocupar una plaça perllongada de titular en un engranatge precís, on la nova peça s'havia d'integrar obviant el mínim risc de rebuig. En dies potser ja oblidats, no calia que et venguessin utopies des de les portades, podies prescindir d'aquesta embogida desfilada de caríssims reforços a promocionar perquè la millor inversió i més productiva es feia a casa. A fora, només calia cercar allò que no es produïa a la fecunda fàbrica pròpia. Ni els crancs serien capaços de fer un salt enrere com el que vivim avui, dissortadament, en tants i tants aspectes que crèiem superats gràcies a l'experiència d'èxit. No és nostàlgia, no confonguem. És pur anhel de coherència. Se suposava que n'havíem après, que, un cop assolida la fórmula d'èxit, només calia saber barrejar ingredients. Pensàvem que una temporada podia sortir fluixa per les raons més diverses, atzar esportiu inclòs, però de seguida es mantindria el nivell i prestigi sense gaire complicació. Estàvem en bones mans, comptàvem amb excel·lents professionals que coneixien la casa i el complex món del futbol d'elit.
Ara els crancs han recuperat velles tradicions, com la de viure pendents del Madrid, ignorat en aquells esplèndids dies. Toca fer-nos de la Juve i continuar en la incapacitat de reconèixer res ben fet al màxim adversari. Dissimulem com qui sent ploure. Després, si toca, farem conferències de barra sobre l'ADN, el model, els valors, la catalanitat i el que s'escaigui i convingui, grans teories abandonades a la pràctica. Entestats a no veure l'evidència, fugim d'estudi per no afrontar responsabilitats i exigències amb qualsevol excusa que trobem a mà. Sí, segur que es repetirà Tenerife, segur que el desgast blanc –amb la plantilla que tenen– repercutirà en el partit de Vigo o en l'últim moment, per fer-ho encara més èpic.
Una cosa és l'esperança i una altra ben diferent negar senyals d'alerta constants. Per no afrontar, ni ens plantegem quants bons partits ha fet el Barça de Messi i el celebrat trident en les dues últimes temporades. Bons partits de futbol, res de remuntades o estones puntuals. Segurament, sobrarien dits de les mans, però en lloc de preguntar-nos les raons d'aquesta evident davallada o la incapacitat manifesta de renovació, preferim assenyalar aquell o l'altre amb el dit i despistar, en la seva llarga llista de sinònims. Suposem que els crancs, per natura, mai no es plantegen per què marxen cap enrere. Els culers, per diferència substancial, podrien començar a pensar-s'ho després de la fortuna invertida a corregir un model que no precisava cap redreçament. Hem tornat a temps pretèrits i, a sobre, posem cara de no saber per què dimonis ho hem fet. I així ens va. Pitjor, així ens anirà amb aquests responsables.