En la definició, commemoració no té res a veure amb nostàlgia. I amb Wembley, de melangia n'hem anat sobrats. Segurament, ha mancat teoria i context històric, s'ha donat via lliure a les emocions que no entenen de raons. En cas de perdre aquella final, el nuñisme hauria tingut excusa per enterrar el cruyffisme i no seríem on som. Entre el model després perfeccionat i la mediocritat acostumada va anar d'un pèl: el xut de Koeman. Pel camí d'aquests 25 anys, hem arribat a sintetitzar els -ismes en dues maneres d'entendre el barcelonisme que arrenquen d'aquell decisiu punt d'inflexió. El primer bàndol torna a manar, convençuts que els seus són els propietaris de l'entitat. Volen fer la seva prescindint d'una fórmula que no han creat ells. I no se'n surten, com de costum. Els altres van evolucionar sota l'ègida de l'holandès i durant set breus anys mantingueren el fil conductor de Wembley, disposats a recuperar el discurs perdut. L'apoteosi arribà liderada per Guardiola i una formidable generació creada a casa, nascuda d'aquell planter que els altres rebutgen perquè no saben formar. Improvisen sense projecte, com han fet sempre, només entestats a aferrar-se al càrrec. Ara manen els hereus que, per desmarcar-se'n, van decidir apostar-ho tot al trident. Van buscar conscientment un altre camí, antitètic al fixat pels predecessors i conegut arreu com a model d'èxit perquè mai s'han sabut entendre amb els que realment saben de futbol. Doncs bé, ni que marquin cent gols constantment aconsegueixen tapar la realitat. Ja és ben gros que el millor atac no tingui l'acompanyament necessari per mantenir l'hegemonia, tot i que, si escoltes el discurs oficial, encara vivim l'era del Barça. I es queden tan tranquils, desaparegut tot rastre de l'oposició de fa dos anys. Ningú, absolutament ningú, és capaç de qüestionar-los res, d'exigir-los coherència amb el Barça que tant va costar de perfeccionar.

El record de la primera Champions no ha servit per teoritzar i entendre l'autèntic significat d'aquella inoblidable diada. De fet, ironies del destí, l'efemèride ha arribat envoltada de factors típicament nuñistes. S'han realitzat fortíssimes inversions en plantilla que no han servit de gaire. Es dissimula amb incomptables llistes de reforços, tal com el constructor presentava escuts per no afrontar les seves evidents responsabilitats. Ens passem el dia parlant dels àrbitres, decisiu factor que el Barça només sap evitar quan vola molt més alt que el poder fàctic blanc. Preferim entomar excuses amb nul·la assumpció d'autocrítica i, és clar, posem espelmes als sants en prec de prodigis tipus Tenerife. Semblem limitats a confiar avui en Sandro, igual com vam confiar en Rosell, per ciència infusa. Arribats a aquest punt, guanyar aquesta lliga tampoc ens desviaria ni un mil·límetre dels plantejaments exposats, avui i en el pretèrit recent. Campions o segons amb un pam de nas, existeix un diagnòstic clar, però es veu que el gros del barcelonisme no vol entendre d'evidències. Continuarem piocs, doncs, i com més guanyi el Madrid, més llençols posarem al davant per evitar la contemplació d'una trista realitat. Després d'un interregne atípic, deixar el Barça en mans de la mediocritat habitual comporta aquestes conseqüències. No vam aprendre la lliçó. Ni la de Wembley, ni les que vingueren al darrere.