El web del New York Times titulava: “L’expresident del FC Barcelona, arrestat per corrupció.” No deia pas Rosell i prou. Posava el Barça. El Barça. La inacció del barcelonisme en el decurs d’aquests anys d’infàmies i revenges, de corrents d’opinió tergiversades pels còmplices de l’estultícia, quedaran com una pàgina negra en la història del club. Els temps en què vam amagar el cap sota l’ala, en què l’èxit i els seus artífexs van quedar trinxats per la mediocritat i l’enveja d’aquells que volen controlar el club negant la seva ànima, la seva identitat, també el seu model triomfal. Una pena que ara ens fem els escandalitzats davant la punta visible, i prou denunciada, de l’iceberg de porqueria acumulada. Per desgràcia, i coneguda la tropa, resulta fàcil predir que aquesta vergonya no serà l’última. Encara ens n’esperen de mil colors, perquè s’entesten a fugir cap endavant, negant-ho tot, fins i tot les evidències que el barcelonisme no ha volgut sospesar en aquests anys tapats per Messi i la inèrcia guanyadora. Potser ja toca treure’s la son de les orelles i assenyalar amb el dit els de la manipulació sistemàtica, els que capgiren realitats contrastades per convertir-les en calúmnies. El que és blanc ho fan negre creient que són els amos del país. Clama al cel que els seus amics de la junta es desmarquin assegurant que és un tema personal, com si BSM, Qatar i tants altres embolics no haguessin continuat endavant. Van ser ells els que van decidir, moguts per la més primària rancúnia, col·locar disset famílies en un infern que ha durant set anys, tacar-los la imatge, fer creure a la gent el que no eren. No saben ni la sort que tenen de sortir-ne indemnes. Una altra setmana de desgavell ens genera nostàlgia de temps pretèrits, de com es comportaven els vells socis, morruts i amb criteri propi. En dies no tan llunyans, el públic del Camp Nou hauria ensordit la ciutat amb una xiulada monumental dirigida a la llotja per cadascun dels episodis viscuts en els darrers anys. Bregats en temps durs, no en deixaven passar ni mitja a qui no ho mereixés.

Els predecessors es farien creus si algú els digués que el seu estimat club carrega amb antecedents penals per gentilesa dels inquilins a la llotja. Endurida la pell, no buscaven excuses fora sense abans depurar qui havia estat el responsable intern per fer-lo fora. Aquells vells socis eren del Barça per convicció i devoció, mai no van acceptar ni ser perdedors, ni rendir-se, ni convertir Indústria o les Corts en una mena de vodevil del Paral·lel. Qui la feia, la pagava. El mateix barcelonisme era jutge implacable que no permetia sospites o taques, per petites que fossin. Aquells socis, veient l’actual panorama, igual ens dedicarien un bon clatellot exigint-nos que reaccionéssim. Els vells no tolerarien el que arrosseguem, però deu ser que ara ens limitem a ser turistes de l’espectacle, observadors passius que no saben imposar la seva idea sobre el club i com s’ha de comportar. Qui vulgui, ho pot tapar tot amb Madrid, malgrat que aquesta sigui una investigació forjada als Estats Units. Què fàcil, fer-se l’orni i com de difícil sembla involucrar-se moralment en la responsabilitat de cadascú per exigir que el club vagi sempre per on ha d’anar, sense sospites, sense desviar-se ni un sol centímetre del camí correcte.