Opinió

El dopatge

Un estudi concloïa que la meitat dels atletes es doparien si això els garantia l’or olímpic

El dopatge és la uti­lit­zació de substàncies o altres mit­jans a fi d’aug­men­tar arti­fi­ci­al­ment el ren­di­ment en la com­pe­tició, la qual cosa com­porta un per­ju­dici de l’ètica espor­tiva i de la salut psi­cofísica de l’atleta. Podem fixar-nos en la tèrbola final dels 100 metres dels Jocs Olímpics de Seül (1988). No havia pas­sat mai que un atleta quedés fora del podi amb una marca infe­rior als 10 segons. Aquest velo­cista va ser Cal­vin Smith. El tri­om­fa­dor fou Ben John­son, que va der­ro­tar el seu gran rival, Carl Lewis, i va superar la plus­marca mun­dial. Però la seva victòria fou efímera perquè el con­trol anti­do­patge va reve­lar que aquell èxit era espuri i sense honor. Tot i que se li va per­me­tre tor­nar a com­pe­tir, fou suspès irre­vo­ca­ble­ment quan va rein­ci­dir en el con­sum de substàncies pros­cri­tes. Deu anys més tard reco­nei­xia que s’havia dopat empès per la cobdícia, el pres­tigi i la fama; en parau­les seves: “Així és la soci­e­tat i així és la vida.” Tot ple­gat ens recorda que cer­tes actu­a­ci­ons que tanta admi­ració pro­vo­quen entre el gran públic tenen molt a veure amb el dopatge, amb esti­mu­lants bioquímics que inci­dei­xen clara­ment en les pres­ta­ci­ons físiques de l’espor­tista. Com afirma Clau­dio Tam­bur­rini: “Hauríem de fer tot el pos­si­ble perquè els espor­tis­tes, així com altres cate­go­ries pro­fes­si­o­nals, enten­guin que hi ha valors supe­ri­ors a l’èxit pro­fes­si­o­nal, la fama i els diners.”

Quan s’abso­lu­titza l’èxit poden pren­dre’s camins equi­vo­cats. Harold Con­nolly –meda­lla d’or en els Jocs Olímpics de Mel­bourne (1956)– va dir el següent: “La immensa majo­ria dels atle­tes que conec farien qual­se­vol cosa, tret de matar-se, per millo­rar el seu ren­di­ment atlètic.” I un estudi va con­cloure que el 50 per cent dels atle­tes inter­na­ci­o­nals con­su­mi­rien una droga que els garantís l’or olímpic encara que això els pro­voqués la mort al cap de pocs anys. Recor­dem que la mito­lo­gia grega ens par­lava d’un Aquil·les que va pre­fe­rir una vida breu i glo­ri­osa a una de lon­geva però medi­o­cre i grisa. Ara bé, els espor­tis­tes ja no com­pe­tei­xen bus­cant la glòria immor­tal de la qual ens par­lava el poeta Píndar. Ho fan impul­sats per motius econòmics i mate­ri­a­lis­tes com l’afany lucra­tiu i el pres­tigi social. La neces­si­tat impe­ri­osa de gua­nyar –de ser més forts, més resis­tents o més ràpids– con­tri­bu­eix al fet que alguns posin en risc la salut, un dels valors vitals més fona­men­tals. Comp­tat i deba­tut, cal denun­ciar amb fer­mesa el caràcter infame d’alguns aspec­tes de l’esport espec­ta­cle. La seva hiper­com­pe­ti­ti­vi­tat poli­tit­zada i mer­can­ti­lit­zada té molt a veure amb el feno­men del dopatge.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)