La tria de paraules forja el relat. I mai és innocent, tot i que aquest cas arribi a prodigi de la tergiversació. Ara que el (presumpte, siguem correctes) defraudador fiscal ha d’enfrontar-se a la justícia, es fa l’ofès amb absolut desvergonyiment, com si fos culpa nostra. Com gosem acusar-lo? A ell! La resta, gent corrent, sabem que en la vida només hi ha dues certeses: els impostos i la mort. Ell queda per sobre. El futbol és també un gran aparador on s’extrapolen situacions i es generen greuges comparatius. Amb el nostre, si és que els futbolistes mereixen encara aquest sentit afectiu, s’hi van acarnissar. I de quina manera. L’arribaren a qualificar de cap d’organització criminal, obrint comportes de la ràbia acumulada per totes les derrotes que s’han hagut d’empassar quan vessa genialitat a la gespa. L’altre, el seu, assegura amb arrogància supina tenir la consciència tranquil·la, malgrat que la denúncia parli de premeditació i voluntat de delinquir. El desconeixement de la llei no disculpa que te la saltis, però en aquest estat existeixen diverses mesures segons qui siguis que cada dia tensen més la nostra capacitat d’aguant. Quan no són 60.000 milions no reclamats a la banca, poden ser 500 mossos negats. El cas és no parar i fer-te passar qualsevol bèstia grossa, qualsevol excusa barroera de murri aprofitat per un bou de Kobe, d’aquells de carn exquisida. Si cal, naturalment, li muntaran manifestacions, s’arrossegaran de mil maneres per evitar que l’ofès els abandoni, noteu la cursiva. O faran el gran negoci. No és un infractor, no és una vergonya, no és res que pugui comportar compensació per la burla realitzada. No, i ara. Ell ens deixarà perquè no estem a la seva altura i no mostrem el respecte que mereix un ésser superior. Si el seu cap, fins avui, se n’ha sortit amb escàndols tan formidables com el del magatzem Castor, això li deu semblar morralla. Total, ens faran gratar-nos la butxaca a nosaltres, que ja hi estem acostumats. Realment, no sabem si la vida esgotarà mai la nostra capacitat de sorpresa, pas previ habitual a la indignació, però resulta evident que aquest estat sempre en guardarà alguna de nova, superior a l’anterior. I com que ja no tenim memòria, les anem acumulant sense cap resposta ni aixopluc d’estructures mínimament democràtiques. El món a l’inrevés, ben cert.

I tant se val, tampoc cal moure’s de casa per seguir atònit. Segons afirma un querellant, l’anterior president del club espiava el seu entrenador i altres empleats. Tres anys seguits, afegim. Ho devem trobar la cosa més normal del món, després de la llarga llista. En marge d’hores, sense canviar ni el dia, el dirigent que va precedir l’avui engarjolat dona un sucós titular en entrevista a un prestigiós diari anglès. Diu que l’actual directiva té el club segrestat, literalment. Altre cop, les paraules. Mentrestant, un excandidat proclama el seu convenciment d’arribar als milers de signatures necessàries per presentar una moció de censura. Diu que se’n sortirà i la majoria recelem perquè no veiem reacció barcelonista malgrat l’enorme llista d’espifiades, monument al desgavell. Mai no passa res i posa-t’hi fulles. L’ofès ens ofèn, ens ofenen propis i aliens i sembla que només importi si ve aquest migcampista italià. Ben vexats, però sense remei, avergonyits del panorama constant. Aquí i allà.