En línies generals, som idiotes, i la majoria dels que se salven d’aquesta imbecil·litat global tenen una supèrbia intel·lectual que els reconverteix en estúpids superlatius, això doncs, deixant de banda quatre escollits, pocs aconsegueixen treure el cap del fang. De tota manera, a pesar de ser víctimes de l’ESO, tenim una sensatesa innata que ens fa sobreviure els dies parells i, sobretot, ens possibilita captar l’emergència del Barça d’aconseguir èxits immediats perquè en Bartomeu no tremoli a la llotja. Ras i curt. Ara mateix a can Barça roman una expectativa que conviu a mig camí entre il·lusionar-se de nou o caure en aquell anhel apocalíptic dels culers en què es gaudeix de la desfeta tot esperant un espectacle pirotècnic.

Així doncs, l’amic Bartomeu, conscient de gaudir de la presidència gràcies a cinc mesos majestuosos des de la crisis d’Anoeta fins a l’exultació de Berlín, sap que la llista de retrets formada per la incapacitat d’aprendre’s el cinc de bàsquet, de l’obsessió de culpar Laporta del crac del 29, de l’ombra prolongada de Soto del Real, del paper confús de Qatar a les oficines d’Arístides Mallol, d’una direcció esportiva sense un rumb lúcid i, sobretot, la tènue percepció que es parla de mantenir l’estil sense definir exactament què entenem per estil, saltarà a la palestra com una bomba de rellotgeria si l’equip no fa un inici de temporada en què es mostri sòlid en el joc i en els resultats.

De tota manera, encara que la preocupació pel futur del Barça és objectiva, estirat dins la piscina d’una casa benestant, miro el cel diàfan i arribo a la conclusió que ni el Barça, ni les urnes prohibides, ni el fet que les meves exdones m’hagin oblidat per complet, m’ha de preocupar el més mínim: el Girona ja és a primera, votarem on faci falta i les meves divorciades fan bé de no pensar en mi per no sentir-se desgraciades. Bartomeu, per mi, ja pots acabar el mandat.