La presència de Joan Antoni Sama­ranch com a màxim res­pon­sa­ble del movi­ment olímpic va resul­tar cab­dal per a la con­cessió dels Jocs de 1992 a la seva ciu­tat natal. Aquest juliol del 2017 no es com­me­mora tan sols el 25è ani­ver­sari de l’inici de l’Olimpíada bar­ce­lo­nina, sinó també els qua­ranta anys de la seva arri­bada a Mos­cou com a ambai­xa­dor per a la Unió Soviètica i Mongòlia, un càrrec que li va per­me­tre arri­bar al cim d’un olim­pisme en crisi.

Tot i que a l’abril de 1977 el mateix Sama­ranch des­men­tia el seu nome­na­ment, Vázquez Mon­talbán adver­tia del veri­ta­ble motiu d’una decisió sor­pre­nent. Assu­mint el risc de divul­gar una sim­ple espe­cu­lació, afir­mava que amb aquesta mani­o­bra política pre­te­nia acon­se­guir el suport dels països del bloc comu­nista per a la seva elecció com a pre­si­dent del COI (“Cata­lu­nya es una fiesta”, a Triunfo, 1977). Dos mesos després, es va mos­trar més explícit res­pecte al doble objec­tiu, polític i espor­tiu, ama­gat rere la seva desig­nació com a ambai­xa­dor a Mos­cou. D’una banda, no inter­fe­rir en la tran­sició espa­nyola pre­sen­tant-se com a can­di­dat a les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques i, de l’altra, gua­nyar-se el suport dels mem­bres del COI en la seva can­di­da­tura (“Sama­ranch y los ser­vi­cios pres­ta­dos”, a Por Favor, 1977).

Durant la sessió del COI cele­brada a la capi­tal de l’URSS entre el 15 i el 18 de juliol de 1980, Sama­ranch va ser nome­nat màxim diri­gent de l’olim­pisme. Per Mon­talbán, aquesta reso­lució con­fir­mava, un cop més, la seva capa­ci­tat per obte­nir un rèdit polític del seu èxit com a espor­tista, en con­cret com a juga­dor d’hoquei sobre patins. Una habi­li­tat que s’havia desen­vo­lu­pat pri­me­ra­ment a Espa­nya sota el règim fran­quista, en què va arri­bar a ser dele­gat d’Esports i pro­cu­ra­dor a les Corts com a repre­sen­tant del terç fami­liar. Més tard, en ini­ciar-se la Tran­sició espa­nyola, Sama­ranch va demos­trar una intel·ligència política estratègica molt supe­rior a la d’altres diri­gents fran­quis­tes. Va optar per con­ti­nuar la seva car­rera poli­ti­co­es­por­tiva al cap­da­vant del COI, com­ple­tant una sor­pre­nent evo­lució de la fra­ter­ni­tat viril, pròpia del fran­quisme, a la fra­ter­ni­tat uni­ver­sal, recla­mada per l’olim­pisme. Tan­ma­teix, l’escrip­tor bar­ce­loní va feli­ci­tar el fla­mant pre­si­dent olímpic, no pas sense una certa dosi d’iro­nia, reco­nei­xent el seu mèrit i augu­rant que pas­sa­ria als lli­bres d’història com “l’Eugènia de Mon­tijo de l’esport espa­nyol” (“Sama­ranch”, a El Periódico, 1980).

La influència de Sama­ranch va pos­si­bi­li­tar l’èxit de la can­di­da­tura bar­ce­lo­nina per orga­nit­zar els Jocs del 1992. El reco­nei­xe­ment, explícit o no, d’aquest suport diplomàtic va ser­vir per repa­rar la imatge pública, tant entre la població espa­nyola com entre els polítics, d’una per­sona vin­cu­lada direc­ta­ment al fran­quisme. Vázquez Mon­talbán, defen­sor de la funció de la memòria històrica per ator­gar sen­tit a alguns esde­ve­ni­ments, va ser un dels escrip­tors més crítics amb aquesta amnèsia “interes­sada”. Davant el perill de l’oblit, va recor­dar la com­pli­ci­tat de Sama­ranch en la repressió con­tra el cata­la­nisme duta a terme per la dic­ta­dura (“Núñez, Trotski, Sama­ranch”, a El País, 1989).

Amb el retorn de Sama­ranch a la pri­mera línia mediàtica espa­nyola i cata­lana, Mon­talbán no es va can­sar de fer referència, quan en tenia ocasió, al pas­sat de l’autèntic con­su­ma­dor del somni olímpic bar­ce­loní. En una publi­cació dedi­cada a refle­xi­o­nar sobre el valor cul­tu­ral dels Jocs, al·ludeix a la mutació expe­ri­men­tada pel pre­si­dent del COI a la Unió Soviètica. Un canvi que va tenir el seu reflex fonètic en la subs­ti­tució de la z cas­te­llana per la tx cata­lana (“Crónica sen­ti­men­tal de la mus­cu­la­tura”, a Olim­pi­ada Cul­tu­ral, 1990).

A través del seu alter ego, Pepe Car­valho, qüesti­ona el paper de la memòria històrica en veure com els bar­ce­lo­nins plo­ren i recla­men l’alli­be­ra­ment de Sama­ranch, segres­tat pels res­pon­sa­bles del sabo­tatge olímpic, obli­dant els crits en sen­tit con­trari –“Sama­ranch, fot el camp!”– que s’havien produït vint anys enrere. El seu trans­fu­guisme ideològic no era atribuïble tan sols a la volun­tat de cata­la­nit­zar els Jocs. El poble català també neces­si­tava refe­rents uni­ver­sals per ali­men­tar el seu orgull iden­ti­tari (Sabo­taje olímpico, Pla­neta, 1993).

Aquest comen­tari sobre l’ascensió d’un falan­gista al cel del patri­o­tisme català li va valer una res­posta con­tun­dent d’un diari local. El peri­o­dista bar­ce­loní va vin­cu­lar aquesta acti­tud amb la del seu antic direc­tor, Luis de Galin­soga, que, en ple fran­quisme, va renyar un capellà després de missa per haver fet l’homi­lia en català. Tan­ma­teix, a mesura que els Jocs de Bar­ce­lona enfi­la­ven la recta final, la cata­la­ni­tat de Sama­ranch s’anava tor­nant a poc a poc “negri­tud”. El pre­si­dent del COI va optar per rei­vin­di­car la importància de la raça negra a l’Amèrica del Nord, tal com cor­res­po­nia a uns Jocs que al cap de qua­tre anys es dis­pu­ta­rien a Atlanta. A més, va decla­rar que els espor­tis­tes cata­lans reforçaven la seva iden­ti­tat dins de l’equip olímpic espa­nyol i que el Comitè Olímpic Català resul­tava invi­a­ble.

Vázquez Mon­talbán no es va estra­nyar d’aquest “canvi de camisa”. En el fons, el màxim diri­gent de l’olim­pisme actu­ava com un pro­fes­si­o­nal del càrrec que ocu­pava i adap­tava el seu com­por­ta­ment a les cir­cumstàncies. Així ho havia fet tota la vida, mos­trant-se dis­po­sat a nego­ciar amb els fran­quis­tes, els comu­nis­tes, els cata­la­nis­tes o els del Black Power (“Sama­ranch y la negri­tud”, a Interviú, 1993).